La destrucció del jardinet. L’antic Roser

Comencem l’entrada amb aquestes paraules de Ramon Vergés, on en un article titulat "Iglésia de la Mare de Déu del Roser. Auternum vale!", al 1910, ho descrivia així:“Entro a la iglésia i veig les candeles de l’altar il·luminant una rosa vera que demà estarà marcida, per faltar-li el jardinet. Instintivament me poso les mans al pit, com si comprenguessa que també es desfullava del meu cor una flor de les que anem dexant pel camí de la vida. Flors d’un dia, flors de les il·lusions, què en sou de boniques en la vostra efímera existència!”

El Roser va ser un temple conventual bastit inicis del SXVIII (la data balla, segons la publicació) pels dominicans, aquests van adquirir el convent dels franciscans (zona actual del cinema Fèmina) al 1570. Fins la seva destrucció durant el setge i posterior fortificació de la Guerra de Successió, el convent de Sant Francesc, que no canviarà el seu nom, es trasllada dins del clos emmurallat. Serà situat al riba-rec, a prop dels pallols i el carrer de la Palla, passant a ser durant segles un element molt característic de la façana fluvial de la ciutat. L’exclaustració del mateix tindrà lloc l’any 1835 (desamortització de Mendizábal), del qual sols es conservarà el temple, passant a ser una de les parròquies de la ciutat. El convent serà venut i ocupat per habitatges.

Interior de la nau, possiblement anys 10 SXX.
Sembla que el desmuntatge ha començat. 

El temple.

Es tractava d’un temple barroc de planta basilical, amb una única nau i capelles entre els seus contraforts, quatre per costat. Destaca la tribuna correguda sobre les arcades laterals amb balcons a la nau central, a sobre d’ella finestrals que donen llum a l’espai.

El presbiteri es situava a l’est de la nau, tancant per una balconada i envoltava l’altar major, dedicat a la Mare de Déu del Roser. A cada costat de l’altar major s’aprecien portes que devien donar accés a les diferents dependències del temple, com la sagristia.

A la coberta, la zona del presbiteri presenta dues grans petxines que simulen una falsa semi-cúpula sobre l’espai, completant la decoració de l’altar major. La resta utilitza la volta de canó per cobrir l’espai ocupant la decoració a la zona dels nervis. El tractament de l’ordre corinti apareix a les columnes, amb un entaulament sense interrupcions a tota la nau. Altre element a destacar a la nau, era el florit i decorat púlpit barroc amb el seu tornaveu que facilitava l’acústica de la predicació: “Los capellans tortosins hi tenien un goig especial a pujar ad aquella trona...” ens explica Ramon Vergés.

Aquesta tipologia de temple basilical no va ser únic a la ciutat i altres temples van tenir la mateixa fisonomia com l’església dels Dolors i Sant Antoni (al carrer Montcada), tot i que més senzilles i sense tribuna. Per fer-se una idea aproximada de l’espai d’aquest temple, tot i que molt més ampliat, es pot visitar la barroca església de Betlem a Barcelona.

Façana de l'església conventual del Roser.
A la dreta de la imatge es poden observar parcialment les escales
de fusta d'accés al pont de l'Estat. 

La façana.

Es mostra molt austera i sols aglutina la decoració al voltant de l’obertura principal. El programa escultòric representat a la mateixa té una estreta relació amb la devoció del temple i les ordes a les que va pertànyer, la Mare de Déu a la fornícula principal, envoltada per una rica decoració arquitectònica i vegetal i els sants Domènec i Francesc.

A la part superior mostra un gran òcul central i altre més petit en la part superior del coronament de la façana. Mostra grans carreus treballats als laterals de la façana i la mateixa està rematada per una lleu cornisa corba que unifica les diferents altures interiors, mostrant-se com una unitat a l’exterior. El campanar estava solucionat a la dreta de l’edificació a mode d’espadanya, també conegut com a campanar de paret, aquest tenia dues obertures inferiors i una de més petita com a coronament. "La campaneta dringava cridant-nos a la darrera funció, la funció de l’acomiadament. Feia esforços per aparèixer alegre, com lo fill que veu sa mare agonitzant i la consola posant-se al capçal del llit ab la cara riallera, mentre que el cor sent unes punxades que li fan mortals ferides. Campaneta del Roser, no podries dissimular que tocaves a mort!" Ramon Vergés, 6 de març de 1910.



Croquis de planta del temple del Roser i ampliació de
l'altar major de la Mare de Déu del Roser


L’altar major del Roser i el seu art.

A la imatge adjunta hi ha una representació d’aproximació de la planta i la ubicació del presbiteri amb l’altar major (A).  A l’altar major se li ha donat un color daurat general, com es pressuposa que tindria el mateix. Tot i que hi ha constància que parts del mateix estaven policromades, Ricard Cerveto va afirmar que la representació del Crist ressuscitat (6), era la peça més bonica i millor de la nau.

A l'(1) hi trobem la talla policromada de la Mare de Déu del Roser, al (2) la talla de sant Francesc d’Assís i al (3) sant Domènec de Guzmán. Així és com podem comprovar que es repeteix a l’altar la iconografia de la portalada. Al (4) el sagrari i a sota l’escut de l’ordre dels predicadors. Al (5) santa Rosa de Lima i al (7) santa Caterina de Siena, al coronament del retaule la figura del Pare Etern. Al costat de l’altar estaven les Credences: tauleta, armari i prestatgeria pel servei de l’altar. Les santes del coronament superior al ser traslladades al nou temple van perdre les mans.

Aquesta informació la podem extraure a través de la narració de López Querol, obtinguda de M. Camós i recopilada per Ramon Miravall en el seu llibre “Dellà lo pont de barques”. Aquesta informació fa referència a l’ornamentació primitiva de la nova església del Roser, la qual en gran part provenia de l’antic temple barroc, és així com podem saber que l’antic Roser posseïa la següent relació de retaules i altres objectes litúrgics.

Relleus amb volum natural, dels caps de Sant Pere i Sant Pau. A la sagristia una llarga calaixera de fusta, amb la talla de Crist a sobre.

Altar de la Puríssima, procedent de l’església conventual, amb imatges de sant Joaquim i santa Anna. L’altar es rematava amb la imatge de sant Agustí.

Altar de sant Miquel Arcàngel, el qual presentava la talla policromada del sant, acompanyat de dos dominicans que se suposaven Pius V i Albert el Gran.

Altar de sant Antoni de Pàdua, amb talla policromada a mida natural, als seus costats santa Bàrbara i sant Dominguet. Un relleu exquisit de santa Llúcia.

Aquets tres altars estaven situats al costat de l’epístola (esquerra) de la nova església del Roser. A la quarta capella i més pròxima a l’entrada principal es situava l’accés al campanar, el cor i la maquinària del rellotge.

El baptisteri al nou temple es situa al costat de l’evangeli (dreta), no tenim constància de la situació en l’antic temple conventual. El mateix és descrit així: “tancat per una reixa de ferro forjat i una gran pila d’aigua beneïda de pedra treballada, segurament procedent de l’antiga església conventual”.

Altar de la Mare Déu dels Dolors, també procedent de l’església dominicana , amb remat d’un sant Crist. Era decorat amb al·legories argentades i referides a la passió.

Altar de Sant Vicent Ferrer, barroc i molt sumptuós, a la dreta i a l’esquerra sant Elm i sant Jacint de Polònia, en la part superior sant Tomàs d’Aquino. A sota de la talla de sant Vincent la imatge de la emperadriu santa Helena.  

Altar de Sant Josep, possiblement el menys destacat. La talla anava acompanyat per santa Rosa i santa Caterina, a la part superior la Mare de Déu de la Cinta.

Per desgràcia tot aquest art provinent de l’antic temple conventual del Roser, serà cremat durant la revolució anticlerical de 1936, les cròniques afirmen que el veïnat de la Casota, les Ferreries, la Creu, Sant Vicent, es van oposar a la crema promoguda per un grup anarquista de forasters vinguts a la ciutat. A més de l’art moble, va ser cremat tot l’arxiu traslladat a la nova parròquia, dificultant l’estudi del mateix. Posteriorment la nova església patirà els estralls del front de guerra, sent reconstruïda posteriorment per J. Álvarez, arquitecte de la Dirección General de Regiones Devastadas. 

A la relació de retaules i devocions de la nova parròquia, provinguts de l’antic temple ens manca una d’important: la de Sant Roc. Des de 1874 quan la seva capella va ser enderrocada per una barrancada i recuperat el sant a la riba ampostina, la devoció es va situar al temple conventual, i és estrany que no aparegui a la relació de Camós! Molt possiblement la mateixa va ser traslladada a altre temple de la ciutat. Continuant amb el relat de Ramon Vergés, en descriu la festa de la següent forma: “Ab la devesa que la gent hi tenia, omplint la iglésia de gom a gom, com podrà avindre’s a encarrilar-se a una altra banda? Qui mana fa el que vol, però és digna de conservar-se una tradició religiosa tan arraïlada en les costums d’este poble. Io crec una cosa. Crec que les iglésies més tortosines, ab perdó de les altres, i exceptuant la Seu, han estat de sempre: la de sant Blai, la de sant Antoni i la del Roser” Malauradament Vergés, no ens relata on traslladen la festa i curiosament nombra tres temples que tot i persistir aquests 100 anys, han estat altament transformats.

Com deia Ramon Vergés, patrimoni i art convertit en Flors d’un dia, flors de les il·lusions, què en sou de boniques en la vostra efímera existència!

Font: R. MIRAVALL “Dellà lo pont de barques. Illa dels Genovesos, Raval de la Creu, la Casota, Sant Vicent i les Ferreries”  Dertosa. Tortosa, 1998.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...