Joan Abril i Guanyabens i #laverticaldelaciutat.

Un arquitecte barbut, que va transitar per Tortosa a finals del XIX i principis de segle XX. Arquitecte municipal  i diocesà.

Per alguns va ser una persona que va portar part de la Renaixença al territori ebrenc, amant del catalanisme, un intel·lectual, entusiasta de l’arqueologia. Modern i renovador de les metodologies fins al moment emprades pel municipi tortosí. Per altres no només va ser tot això, sinó que a més va ser una persona egocèntrica, falsificador, mentider i molt polititzat que va empeltar perfectament en les intrigues polítiques locals d’aquell moment, de tarannà burgès i conservador. Un personatge amb clars i ombres, que anava i venia. Tot així no serem nosaltres qui farem un judici ràpid i poc profund d’aquest personatge que va transitar el territori, ho deixarem pels experts i historiadors.


Si com a personatge va ser controvertit la seva obra tampoc va ser menys. Controvèrsies amb el Mercat municipal (que va, i resulta no és d’ell! marededéusenyor!), amb l’església de la Reparació, amb el Museu, Campanar de Xerta... que no tractarem ara mateix intensament.

Arquitecte format a Barcelona, va ser deixeble del seu mestre i el va agafar com a model a seguir. Aquest mestre va ser Elies Rogent.

Rogent (1821-1897) va ser el model a seguir per a bona part dels arquitectes que compartiran l’espai i el temps amb la Renaixença, uns creadors en busca de l’art català, anhelant transformar la societat amb renovacions formals i un sentit nacional.  El segle XIX serà arquitectònicament parlant un segle de confrontacions entre classicistes romàntics i els moderns (arquitectura lligada a l’estructures i el ferro), a més cohabitaran altres estils com els neos, neorromànic, neogòtic, neorenaixement,... desembocant al Modernisme.  L’arquitectura per la que aposta Rogent i que marcarà a tots els seus seguidors és d’un eclecticisme entre aquestes posicions. Al mateix temps que confirma els estils medievals per a la seva arquitectura, supera l’arqueologisme per fer un ús lliure de les mateixes. Apassionat dels viatges, prompte coneix els estils medievals de Catalunya, Espanya i Europa que anirà incorporant en el seu programa estilístic, arcs de mig punt, arquivoltes, mènsules, cornises i motllures, aplicant-los d’una manera racional, subtil i ben integrats, fent de la seva arquitectura un espai: rigorós, senzill, sobri i esquemàtic. Sent tot plegat una arquitectura simbòlica, la seva aparença ens mostra l’ús de l’edifici. Tanmateix Rogent no menysprearà l’ús del ferro i el vidre a la seva arquitectura, mostrant així la seva vocació de modernitzar el fet de construir, superant l’historicisme.

Aquí farem una pausa per saber que es feia a la resta del món durant aquesta centúria, la qual cosa és important, ja que comencen a entrar dins d’un món globalitzat, i al mateix temps ens ajudarà a veure i a contrastar l’obra del nostre mestre Joan Abril i Guanyabens. Perquè no hi ha res inconnex, ja que de l’evolució d’aquestes formes, es crearà el Roser. Per posar un exemple constructiu del classicisme d’inicis de segle no cal anar més lluny que a França i parlar de Napoleó, al seu Arc de Triomf de la place de l’Étoile a París (1806-1836) basat en el clàssic Romà. Dels historicismes i els neomedievalismes posem d’exemple un dels més exagerat: el Parlament de Londres, de Charles Barry i A. Pugin (1840-1865). El ferro fet arquitectura, tota una veritable revolució: la Torre de l’Exposició Universal de Paris al 1889 de Gustave Eiffel. El vidre com a aliat: 1851, Cristal Palace de John Paxe. L’Academicisme, sent un dels exponents màxims l’Òpera de Paris de Garnier (1861-1875), una arquitectura producte de la societat decimonònica, per acabar evolucionant ja al nou món, en els primer gratacels. Després de l’incendi de Chicago, posarem d’exemple l’Edifici dels Magatzems Marshall de Henry Richarson al 1885. Per finalitzar aquest ràpid recorregut arquitectònic del SXIX ho farem en les construccions de maons angleses relacionades amb el boom que va suposar el moviment d’Arts and Crafts de Willian Morris, nascut en contra posició al goticisme d’inicis de la centúria. Mentre que al continent es desenvolupava l’Art Nouveau, com a la casa Tassel de Victor Horta a Brussel·les el 1892, o a casa nostra el Modernisme: la casa Amatller el 1898 per Puig i Cadafalch o Gaudí creant el seu univers, com la casa Batlló el 1904.

Bé doncs, ara ja podem contextualitzar a Joan Abril i Guanyabens (1852-1939) i la seva obra, ja que estem segurs que ell també coneixia perfectament aquestes corrents (volem pensar bé). Si bé és cert que no podem comparar l’impuls constructiu de ciutats com Chicago, Barcelona, Paris o Londres amb la nostra humil Tortosa, aquella centúria a la ciutat de l’Ebre no van quedar-se quiets. Un dels principals aspectes van ser les millories en transport, tant fluvial amb els vapors com l’arribada del ferrocarril (1867), la construcció en ferro de la gran estructura del far de Buda a l’any 1864 de 50m d’alçada. Al 1857 la inauguració del Canal de la Dreta. La destrucció de gran part de les muralles, la renovació de carreratges i albellons, la nova xarxa d’enllumenat, la construcció dels nous ponts després de l’incendi del pont de barques el 1892. La construcció dels Eixamples i el Parc Municipal, possiblement la major transformació que havia vist mai la ciutat, tot i no poder fer del territori i de la ciutat un pol industrialitzat, aspecte que encara avui es fa notar a la nostra realitat. En quant edificacions a la ciutat en aquell temps podem destacar: la casa Wenetz (1864), la casa Franquet (1864-1869), el Mercat amb la seva gran estructura de ferro (ara sí) de Joan Torras i Guardiola (1870), el Passatge Franquet de Josep Grifoll al 1877, el Palau Campany... entre altres per anar a derivar com en la resta del país cap al modernisme, sent segurament el màxim exponent ebrenc l’Escorxador del 1908 de Pau Monguió.

El nostre arquitecte va anar fent però el seu estil no quedarà alterat, o sí, amb el canvi de moda imposat plenament i la introducció de noves concepcions estilístiques que la ciutat viu. Abril, una persona intel·lectual, amant de la llengua del país, de l’arqueologia i la cultura, no cedirà i es mantindrà ferm en el llegat del seu mestre Rogent, tot un home de la Renaixença en l’eclosió d’un nou món i de formes més dinàmiques.

És el 1914 quan queda bastida la nova parròquia del Roser, en ella encara podem observar l’estil del mestre, en la decoració medievalista i l’estructuració de les formes i l’ús d’estilemes rogentians. Malgrat la fidelitat al mestre, en aquesta obra mostrarà altres expressions, no quedant al marge de l’evolució i el coneixement d’altres aspectes de l’arquitectura. Fa ús del maó roig, que ens recorda a l’estil de les Arts and Crafts. No renunciarà al ferro per aconseguir una gran altura en el seu campanar i sembla trencar amb el seu mestre a la part superior del campanar, on incorpora formes mudèjars inspirades en les torres de Terol.


El mudèjar, una corrent que començava arrelar en les formes modernistes. I aquí hem d’introduir la figura de Pau Monguió. El 1908, com a arquitecte municipal, va bastir l’Escorxador, mentrestant Joan Abril és l’arquitecte del Bisbat. Sota el nostre punt de vista, pensem que no sols el coneixia sinó que també admirava la seva obra, tot i la diferència d’edat i estils. El 1910 Pau Monguió havia deixat Tortosa i era l’arquitecte municipal de Terol, on va recuperar formes del mudèjar en les seves obres modernistes, com per exemple la portalada de la catedral d’aquella ciutat. Potser influït pels treballs de Pau Monguió a Terol, o per voler construir una arquitectura de cruïlla, ell també incorpora referències al mudèjar, bastint la forma amb el maó, sobretot com hem dit a la part superior de la torre.

Fet i fet aquesta grandiosa obra rectangular de tres naus, dividida en quatre trams que alberguen les capelles laterals intercomunicades i absis semicirculars, no arribarà a sobrepassar la del seu mestre Rogent, ni la dels seus arquitectes coetanis. I malauradament el temple del Roser tal com el va concebre, no podrà ser jutjat amb justícia ja mai més, sense tenir que mirar una fotografia.

Després del conflicte bèl·lic (1936-1939) i a causa del seu desperfecte, va ser brutalment restaurat i allò que ens queda, per a res, és el que era. 

Detall de la foto del campanar del Roser, extreta del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...