L'hostal dels Cugat.


Dir que d’aquell hostal vora riu no queda res seria del tot incert, Tortosa sempre deixa veure alguna part del passat. Amb l’afany d’esborrar ràpid, sempre es deixa alguna cosa.

Uns  blocs de pedra rogencs de la cantera tortosina, que reben el sol escalfant-los i mostrant la seva bellesa centenària. Ara reconvertits en aparadors de botiga, dues portes per on passar carro i animals que donaven accés a les quadres, carruatges plens de gènere vingut fins i tot de Benicarló. Llavors no cal pensar sols en un hostal ple de vida, sinó també en una ciutat que capitalitzava tot el territori. Situat a la vora del nou pont de l’Estat i que abans havia estat veí del Roser, configurant la part central de la façana fluvial i fent cantonada amb el carrer Botigues de la Sal.


Un edifici de tres plantes amb grans balcons al riu, per Botigues s’entrava per una petita escala fosca i empinada. A la primera planta la cuina tot just al nivell de la rampa i la resta de plantes plenes de cambres per als hostatges. “Ma mare no volia que ens donessin cafè, la meva iaia i Xon replicaven que l’anís era bo per la panxa, - el cafè amb un poc d’anís el podien prendre els xiquets, i llavors el bevíem. Després em veig colgada al banc de la sala obscura, amb tot ballant mobles i cuina econòmica al meu voltant”. Així és com evoca Mary Cugat la cuina i la vida d’aquell hostal, la casa dels seus avis.


Aquesta entrada està basada amb els seus escrits sobre l’hostal Espanya, la seva família i el sentiment de pèrdua. I al mateix temps dedicada a Mary Cugat, ja que sempre ha mostrat compromís per aquest petit projecte i col·laboració a més d’una participació activa. Una història realment captivadora que sempre hem pensat en portar-la a Tortosa Antiga per exemplificant d'una època, per franca, humil i dura, però sobretot didàctica: uns fets ja tan universals vists de primera mà.

Els escrits francament recomanables del seu bloc: Le bloc de Maririu, continuen descrivint com era aquell edifici, entre altres coses les habitacions prohibides i entre elles el saló del forat, no era altra cosa que el menjador de l’hostal on el seu iaio Pepe llegia el diari. Durant la Guerra Civil, la ubicació tant estratègica de la casa va fer que caigués una bomba, deixant un gran forat al mig que calia vorejar per arribar fins al balcó, on un dia el seu iaio li va ensenyar La Vanguardia, unes fotografies  d’homes i li va dir senyalant la del Papa Pío XII –és un fill de puta, recorda-te’n tota la vida i senyalant als altres tres va dir: -este és Stalin ens ajuda durant la guerra, aquest Roosevelt es portà decentment, aquet Churchill també un fill de puta. Com bé diu Mary la seva vida i de la seva família durant la guerra i posteriorment era pura sang.


Com sempre ens recorda quant ens envia fotos dels seus pares, és per ensenyar-nos el que van patir, no sols per ser perdedors d’una creuada feixista, sinó per perdre allò que més val i que és el primer que desfà una guerra: la vida.


El seu pare Juan Cugat comissari polític durant la guerra (a la fotografia vestit de soldat republicà i retratat a València a l’any 1938), un cop acabada va estar presoner a la Punxa de Tarragona (una església reconvertida en presó, a Tortosa la funció de garjola la va fer el convent de la Puríssima al carrer Montcada). Un presoner polític fins a l’agost de 1942. A la Tortosa rebentada aquells anys no van ser tampoc fàcils, Mary ens relata el comportament de les monges Teresianes. Castigada i arrossegada pel col·legi per no haver anat a missa, amb un rètol en castellà “no ha ido a misa”, mentre les seves companyes igual de nenes feien les banyes del dimoni, com ella escriu “Era hija de rojo, el demonio. Sentía encima de mí la masa negra triumfante y no habia más remedio que la aparente sumisión”.

Evidentment la ciutat ja no era la mateixa del 1936, ni físicament ni moralment. Un exemple d’aquesta situació en la transcriu en el fet d’anar a comprar a casa Canivell, una botiga d’ultramarins a la plaça de l’Àngel, ella la recorda esplèndida, amb vidrieres, modernista, armaris plens, que per a una xiqueta era espectacular tot i ser a la postguerra. La seva iaia li comentava que la tractaven com abans de la guerra encara que sabien que no tenia els mateixos possibles.
La ciutat i la població per una part ressentida i per l’altra represaliada, anava refent-se però de manera desigual i desequilibrada.


Davant la impossibilitat de pagar els estralls causat per les bombes, a les famílies vençudes no els quedava altra que vendre les seves propietats als vencedors que si rebien la indemnització, així és com ens explica la desaparició de l’Hostal i altres de les propietats que llavors tenia la família: “Me divierte ver como se las arreglaron los Nuevos dueños para hacer de las grandes puertas del Hostal escaparates. Los miro con la superioridad que debe sentir la piedra picada, de ángulos labrados, al ver a su lado el aglomerado artificial al que llaman terrasso.”


Sols quedava l’exili a París.  Fotografia del vagó de tren que van ocupar a l’estació de Tortosa.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...