Joan Abril i Guanyabens i #laverticaldelaciutat.

Un arquitecte barbut, que va transitar per Tortosa a finals del XIX i principis de segle XX. Arquitecte municipal  i diocesà.

Per alguns va ser una persona que va portar part de la Renaixença al territori ebrenc, amant del catalanisme, un intel·lectual, entusiasta de l’arqueologia. Modern i renovador de les metodologies fins al moment emprades pel municipi tortosí. Per altres no només va ser tot això, sinó que a més va ser una persona egocèntrica, falsificador, mentider i molt polititzat que va empeltar perfectament en les intrigues polítiques locals d’aquell moment, de tarannà burgès i conservador. Un personatge amb clars i ombres, que anava i venia. Tot així no serem nosaltres qui farem un judici ràpid i poc profund d’aquest personatge que va transitar el territori, ho deixarem pels experts i historiadors.


Si com a personatge va ser controvertit la seva obra tampoc va ser menys. Controvèrsies amb el Mercat municipal (que va, i resulta no és d’ell! marededéusenyor!), amb l’església de la Reparació, amb el Museu, Campanar de Xerta... que no tractarem ara mateix intensament.

Arquitecte format a Barcelona, va ser deixeble del seu mestre i el va agafar com a model a seguir. Aquest mestre va ser Elies Rogent.

Rogent (1821-1897) va ser el model a seguir per a bona part dels arquitectes que compartiran l’espai i el temps amb la Renaixença, uns creadors en busca de l’art català, anhelant transformar la societat amb renovacions formals i un sentit nacional.  El segle XIX serà arquitectònicament parlant un segle de confrontacions entre classicistes romàntics i els moderns (arquitectura lligada a l’estructures i el ferro), a més cohabitaran altres estils com els neos, neorromànic, neogòtic, neorenaixement,... desembocant al Modernisme.  L’arquitectura per la que aposta Rogent i que marcarà a tots els seus seguidors és d’un eclecticisme entre aquestes posicions. Al mateix temps que confirma els estils medievals per a la seva arquitectura, supera l’arqueologisme per fer un ús lliure de les mateixes. Apassionat dels viatges, prompte coneix els estils medievals de Catalunya, Espanya i Europa que anirà incorporant en el seu programa estilístic, arcs de mig punt, arquivoltes, mènsules, cornises i motllures, aplicant-los d’una manera racional, subtil i ben integrats, fent de la seva arquitectura un espai: rigorós, senzill, sobri i esquemàtic. Sent tot plegat una arquitectura simbòlica, la seva aparença ens mostra l’ús de l’edifici. Tanmateix Rogent no menysprearà l’ús del ferro i el vidre a la seva arquitectura, mostrant així la seva vocació de modernitzar el fet de construir, superant l’historicisme.

Aquí farem una pausa per saber que es feia a la resta del món durant aquesta centúria, la qual cosa és important, ja que comencen a entrar dins d’un món globalitzat, i al mateix temps ens ajudarà a veure i a contrastar l’obra del nostre mestre Joan Abril i Guanyabens. Perquè no hi ha res inconnex, ja que de l’evolució d’aquestes formes, es crearà el Roser. Per posar un exemple constructiu del classicisme d’inicis de segle no cal anar més lluny que a França i parlar de Napoleó, al seu Arc de Triomf de la place de l’Étoile a París (1806-1836) basat en el clàssic Romà. Dels historicismes i els neomedievalismes posem d’exemple un dels més exagerat: el Parlament de Londres, de Charles Barry i A. Pugin (1840-1865). El ferro fet arquitectura, tota una veritable revolució: la Torre de l’Exposició Universal de Paris al 1889 de Gustave Eiffel. El vidre com a aliat: 1851, Cristal Palace de John Paxe. L’Academicisme, sent un dels exponents màxims l’Òpera de Paris de Garnier (1861-1875), una arquitectura producte de la societat decimonònica, per acabar evolucionant ja al nou món, en els primer gratacels. Després de l’incendi de Chicago, posarem d’exemple l’Edifici dels Magatzems Marshall de Henry Richarson al 1885. Per finalitzar aquest ràpid recorregut arquitectònic del SXIX ho farem en les construccions de maons angleses relacionades amb el boom que va suposar el moviment d’Arts and Crafts de Willian Morris, nascut en contra posició al goticisme d’inicis de la centúria. Mentre que al continent es desenvolupava l’Art Nouveau, com a la casa Tassel de Victor Horta a Brussel·les el 1892, o a casa nostra el Modernisme: la casa Amatller el 1898 per Puig i Cadafalch o Gaudí creant el seu univers, com la casa Batlló el 1904.

Bé doncs, ara ja podem contextualitzar a Joan Abril i Guanyabens (1852-1939) i la seva obra, ja que estem segurs que ell també coneixia perfectament aquestes corrents (volem pensar bé). Si bé és cert que no podem comparar l’impuls constructiu de ciutats com Chicago, Barcelona, Paris o Londres amb la nostra humil Tortosa, aquella centúria a la ciutat de l’Ebre no van quedar-se quiets. Un dels principals aspectes van ser les millories en transport, tant fluvial amb els vapors com l’arribada del ferrocarril (1867), la construcció en ferro de la gran estructura del far de Buda a l’any 1864 de 50m d’alçada. Al 1857 la inauguració del Canal de la Dreta. La destrucció de gran part de les muralles, la renovació de carreratges i albellons, la nova xarxa d’enllumenat, la construcció dels nous ponts després de l’incendi del pont de barques el 1892. La construcció dels Eixamples i el Parc Municipal, possiblement la major transformació que havia vist mai la ciutat, tot i no poder fer del territori i de la ciutat un pol industrialitzat, aspecte que encara avui es fa notar a la nostra realitat. En quant edificacions a la ciutat en aquell temps podem destacar: la casa Wenetz (1864), la casa Franquet (1864-1869), el Mercat amb la seva gran estructura de ferro (ara sí) de Joan Torras i Guardiola (1870), el Passatge Franquet de Josep Grifoll al 1877, el Palau Campany... entre altres per anar a derivar com en la resta del país cap al modernisme, sent segurament el màxim exponent ebrenc l’Escorxador del 1908 de Pau Monguió.

El nostre arquitecte va anar fent però el seu estil no quedarà alterat, o sí, amb el canvi de moda imposat plenament i la introducció de noves concepcions estilístiques que la ciutat viu. Abril, una persona intel·lectual, amant de la llengua del país, de l’arqueologia i la cultura, no cedirà i es mantindrà ferm en el llegat del seu mestre Rogent, tot un home de la Renaixença en l’eclosió d’un nou món i de formes més dinàmiques.

És el 1914 quan queda bastida la nova parròquia del Roser, en ella encara podem observar l’estil del mestre, en la decoració medievalista i l’estructuració de les formes i l’ús d’estilemes rogentians. Malgrat la fidelitat al mestre, en aquesta obra mostrarà altres expressions, no quedant al marge de l’evolució i el coneixement d’altres aspectes de l’arquitectura. Fa ús del maó roig, que ens recorda a l’estil de les Arts and Crafts. No renunciarà al ferro per aconseguir una gran altura en el seu campanar i sembla trencar amb el seu mestre a la part superior del campanar, on incorpora formes mudèjars inspirades en les torres de Terol.


El mudèjar, una corrent que començava arrelar en les formes modernistes. I aquí hem d’introduir la figura de Pau Monguió. El 1908, com a arquitecte municipal, va bastir l’Escorxador, mentrestant Joan Abril és l’arquitecte del Bisbat. Sota el nostre punt de vista, pensem que no sols el coneixia sinó que també admirava la seva obra, tot i la diferència d’edat i estils. El 1910 Pau Monguió havia deixat Tortosa i era l’arquitecte municipal de Terol, on va recuperar formes del mudèjar en les seves obres modernistes, com per exemple la portalada de la catedral d’aquella ciutat. Potser influït pels treballs de Pau Monguió a Terol, o per voler construir una arquitectura de cruïlla, ell també incorpora referències al mudèjar, bastint la forma amb el maó, sobretot com hem dit a la part superior de la torre.

Fet i fet aquesta grandiosa obra rectangular de tres naus, dividida en quatre trams que alberguen les capelles laterals intercomunicades i absis semicirculars, no arribarà a sobrepassar la del seu mestre Rogent, ni la dels seus arquitectes coetanis. I malauradament el temple del Roser tal com el va concebre, no podrà ser jutjat amb justícia ja mai més, sense tenir que mirar una fotografia.

Després del conflicte bèl·lic (1936-1939) i a causa del seu desperfecte, va ser brutalment restaurat i allò que ens queda, per a res, és el que era. 

Detall de la foto del campanar del Roser, extreta del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics.

Dijous Llarder

El tret de sortida per a les festes de Carnaval, arreu del país.
Celebrat sempre en lluna nova i una setmana abans del dimecres de Cendra. A casa nostra el nomenem Llarder, però també se’l coneix amb el nom de Dijous Gras, Jarder (a Flix), de les Llardufes (a l’Empordà), Dia de l’ou i el Porc o Dia de la truita, depenent d’allò que predomina en cada zona i es menja. Festes celebrades a l’aire lliure on no falta la coca de llardons entre altres dolços típics de cada territori. Bàsicament una festa gastronòmica, amb la finalitat de carregar forces en vista de la Quaresma, ja pròxima. “Per Dijous Llarder botifarra menjaré”.


A les Terres de l'Ebre és una festa ben arrelada i podem trobar a Tortosa la romeria per pujar a Mig Camí per menjar baldanes, com es veu a la foto dels anys 20 del SXX, a Xerta i  Aldover la Fogasseta, un  pa redó farcit de truita de carxofes, alls tendres i salsitxes. A Flix (Ribera d'Ebre) la truita de carxofes i a Amposta (Montsià) van a “enjardar”, és a dir menjar entrepà de truita amb salsitxes, amb la companyia d’un dels postres més característics de les Terres de l’Ebre el “menjar blanc” un dolç de farina d’arròs i llet.

Experiències al voltant de les cases d'escaleta

Fa un temps vam demanar col·laboració a tots aquells que volgueren descriure com era la seva casa i com es vivia en ella. En aquesta ocasió publicarem la informació aportada per Isaïes Vilàs.

Ell va habitar en una casa d’escaleta, que es situava als barris antics de la ciutat, entre la plaça de Sant Joan i la del Rastre, al carrer Replà número 10, que abans va tenir el número 16. En un principi va ser de lloguer de l’any 1939 (tot just en acabar la guerra), fins que als anys 70 passà a ser de propietat i fins a l’actualitat.

L’edifici estava construït a mitjans del segle XIX i per tant amb poques prestacions modernes, no comptava amb aigua corrent. Ens recorda com s’abastien els tres pisos que tenia la finca, on vivien tres famílies: la casa disposava d’un pou al pati de llums i des de cada pis es podia pouar amb una galleda, tot i així aquella aigua no era potable. L’aigua potable la portaven les seves germanes, amb càntirs de fang recolzats al maluc, de la font pública que estava en la plaça del Rastre (podeu veure la font en aquesta foto, inclòs com s'omplien el càntirs).

A la casa i segons ens conta Isaïes, l’ambient entre les tres famílies era bo i cordial, no hi havia cap estructuració, és a dir, ni president ni tresorer, el que s’acordava es feia sense problemes.

En quant a la seva tipologia ens recorda que l’escala era més aviat còmoda de pujar i la llum entrava per una claraboia a la teulada, amb barana de ferro i més prompte ampla que estreta. En els materials de construcció, destacaven les bigues de fusta, el terra amb mosaics de colors, portes plafonades de fusta i de dimensions grans, alt 225x100cm d’ample, amb una bona conservació en general, ja que no es produïen ni humitats, ni goteres, ni vibracions. La casa disposava de dos terrats comunitaris, un que dóna al costat del carrer i l’altre a la part posterior amb un traster per pis, utilitzats bàsicament per a estendre la roba. Ja als anys 50 del segle passat es van instal·lar al mateix els diferents dipòsits per a l’aigua.

Isaïes ens explica també com era aquell pis. Tenia una habitació gran de matrimoni amb una adossada que li deien l’alcova i un altra de més petita a l’altre extrem del pis. La cuina era petita i al fons també es situava la comuna, no tenia dutxa, ni tan sols lavabo, per aquestes necessitats s’utilitzava la pica de la cuina, sempre amb l’ús de palanganes i posteriorment aquesta aigua residual es tirava al comú, ja que la pica no tenia desaigües.

El pis disposa de dos balcons, un que dóna al carrer i altre a la part posterior. Al del carrer s’accedia per l’habitació de matrimoni, i a més tenia una finestra, i al posterior per l’habitació petita del darrere. No van tenir mai tendals. A la façana hi teníem flors i plantes, mentre que a la part posterior hi teníem estenedors, a més aquest pati donava als patis de les cases del carrer Montcada i en moltes ocasions servia per a comunicar-se amb els veïns. Amb el pas dels anys i la compra de l’immoble els meus pares van reformar el pis, fent una cuina nova amb aigua corrent i la incorporació del butà per cuinar, un nou bany amb mitja banyera i dutxa, a més van incorporar nous electrodomèstics com la rentadora, la televisió, telèfon, escalfador electrònic d’aigua,... Isaïes ens conta que va deixar la casa per  casar-se,  traslladant-se al barri de Sant Llàtzer, quedant a la casa els seus pares i el germà.

Als baixos recorda que hi havia una botiga de queviures, a la casa de l’esquerra un antic molí d’oli, que gairebé ja no funcionava, i a la casa de la dreta un corral d’un matxo. També hi havia un baix on es feia xocolata i pels voltants dos forns, molt a prop l’Ajuntament, sent actualment l’edifici dels Jutjats.

En relació a les preguntes de quins són els principals problemes del barri o si realment creu que els barris antics poden fer un tomb i tornar a ser atractius per atreure nous veïns, ens contesta que tot i les reformes de la plaça de Sant Joan, al carrer Replà en pocs anys han caigut quatre cases, dues davant de la dels seus pares. Creu que no es fa prou per recuperar els antics barris i que l’Ajuntament s’hauria de responsabilitzar molt més en aquesta problemàtica d’abandonament i deteriorament del casc històric de Tortosa.


Fotografia [Tortosa Antiga]

Mostra d'un dels últims esponjaments que s’han produït a la ciutat, després de tombar les conegudes com casetes blanques, la plaça de Sant Joan ha duplicat la seva extensió deixant visible tota la façana del casal tortosí, antic convent i església de Sant Joan. Tot just enfront un dels principals problemes del casc antic l’abandonament dels habitatges coneguts com a cases d’escaleta (fixeu-vos que dos de quatre, estan tapiades). Si voleu veure com en cent anys la visió d’aquest espai ha anat degradant podeu fer la comparació amb visualització d’aquesta imatge, d’un moment del repartiment del Panoli, on encara podem veure parcialment les casetes blanques amb el seu Santet i tot, i el carreró que pujava i que actualment queda inclòs dins la plaça.

El saló central del Parc


Una de les imatges dels actes que va organitzar la ciutat per homenatjar el 1911, al mestre Felip Pedrell. 

Retall de premsa de l'època.

Almàssera i magatzem, Panisello Cugat

Es situava al carrer Comerç de Tortosa, número 25. Encara avui en dia a la façana podem veure restes esgrafiats d’aquell comerç oleic. Es curiós observar com l’edifici va ser mutilat i part d’ell va ser enderrocat a l’urbanitzar el carrer de Migdia. Tot així encara podem llegir “uan Panisello Cugat”, “Aceites puros de Oliva”. 


La casa estava tot just al costat de la Fàbrica dels Francesos on s’extreia oli de pinyola, bàsicament per sabons i que posteriorment va ser comprada per l’empresari Bau als anys 20 del segle passat. Al barri de Ferreries, aquesta fàbrica és sobretot recordada per la sirena que marcava l’entrada i la sortida dels torns, ara ja pertanyent al grup Faiges (anys 60). Font Ilercavonia. Tot així a les seves façanes encara trobem arqueologia industrial amb els logotips de Bau, pintats a les persianes. 


Juan Panisello Cugat (1853-1928) va ser un important industrial de la ciutat de finals del segle XIX i principis del XX. Va formar part del Sindicato de Negociantes de Aceite de Tortosa, amb fortes influències a la resta del país. Entre altres destacaven: José Ballester, José Bau, José Lupi, Mangrané Hermanos, Fernando Pallarés e Hijos, Ramon Martí, Viuda de Algueró i Atoche, Antonio Fatsini, Grau i Martínez, Jaime Musso, C. Nicolau y Cª, Eduardo Roca, Bernardo Grego, Francisco Sanz, Tomás Sánchez i Francisco Ricci.

Els grafits a la Guerra Civil

No deixen de ser una aportació més que va fer el conflicte, tan un bàndol com l’altre. Una manera ràpida de comunicar, de transmetre sensacions aquells que vivien en un determinat territori.

En aquest cas ens traslladem a Roquetes, al seu carrer Major.


Pintades que van ser realitzades just al moment d’entrada de les tropes franquistes a la riba dreta del riu i que moltes d’elles encara perduren en els murs i carrers de Roquetes, segurament mai esborrades per por mentre va durar la llarga dictadura i posteriorment per deixadesa.

Uns graffitis que van ser realitzats amb rapidesa (missatges, escrits a mà) i altres amb la cura d’una plantilla (les fletxes, en altres casos apareix la cara de Franco o Primo de Rivera) que anava repetint-se cantó a cantó, poble a poble, que queia.  

La tècnica en qüestió s’anomena l’estergit, utilitzat des de sempre, va guanyar presència al món de la guerra per l’ús que van fer d’ell els americans en el marcatge de l’armament i posteriorment els feixistes italians, anys 20, en l’aplicació de la propaganda de carrer per ràpida i econòmica.

Els Caputxins, del claustre monàstic al pati de l’asil

Fundat el convent de Tortosa el 1607, consta que es posava la primera pedra de la seva església a l’any 1614 dedicada a Sant Joan Evangelista, a l’indret de la “roca de la llebreta”.

El convent a extramurs és un exemple més del desenvolupament de la ciutat conventual, amb el cenobi dels caputxins passarà una cosa semblant al de Jesús. Situat en la carretera de l’Aldea i de la creu de la Petja, farà que al seu voltant es comenci a urbanitzar. Un exemple molt clar del poder d’aquests monestirs seran com el que s’ubica al seu voltant agafa el seu nom, en aquest cas en concret i que encara perdura fins als nostres dies: tenim el nom del barranc, que passa pel seus peus, el nom del raval (zona propera a l’actual carrer de Barcelona) i tota la zona de muntanya adjacent plena de casetes disseminades.

Amb el pas del temps i les guerres el convent ha estat ensorrat i construït diferents vegades. Amb l’ocupació de la ciutat per part de les tropes franceses al 1810, el monestir va ser completament arrasat i la comunitat  refugiada dintre els murs de ciutat, a la capella de Sant Felip Neri. El 1833 la comunitat començarà la restauració, que no veuran acabada per la exclaustració que van patir el 1835.


Aquest edifici inacabat serà reconvertit en asil l’any 1879 i cedit a les Germanetes dels Pobres activitat que va perdurar durant cent anys fins al 1985, moment en que es va fer càrrec el Bisbat de Tortosa. La Residència Diocesana d’Ancians Sant Miquel Arcàngel, sent actualment  gestionada pel les Germanes de la Nostra Senyora de la Consolació.

Nosaltres s’aturarem als 100 anys que va ser asil dels pobres. Moment en que trobem fotos i poder conèixer com era el pati a inicis del segle passat, temps en que es reprèn l’activitat de l’edifici.  Un pati rectangular i de proporcions amplies, amb tres costats faltant la del costat sud i dues galeries adintelades, actualment encara es conserva tot i que molt adaptat a la nova funció de l’espai.



Gràcies a la recopilació que fan els amics de Baix Ebre i Montsià Antics podem tenir una visió de com era aquest patí. Són retalls de premsa en el qual se ens mostra actes benèfics:

- La primera fotografia ens explica que bellas señoritas  evidentment de famílies distinguides i riques de Tortosa feien els seus donatius, una obra que estava sufragada per la Societat de Pescadors de Sant Pere, foto dels anys 20.
- La segon fotografia ens explica com un grup de gent de la Congregació Mariana de Roquetes, porta menjar a l’asil, és l’any 1922.



Tot i així tenim el privilegi de poder veure la visió dibuixada del primer edifici monàstic dels Caputxins de la ciutat. Es tracta d’un dibuix de Siur de Beaulieu del 1694. Un edifici força reeixit, amb una església que sembla força gran amb nau central i capelles laterals, a més del campanar, un gran claustre a la part posterior i un hort tapiat a la part de tramuntana.
Fragment del plànol, extret del web de la Cartoteca Digital.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...