La Casa Bau

Una de les cases modernistes més característiques de l’eixample tortosí: la casa Bau.


Fa poc li vam dedicar una entrada, aquest cop hi deixem una fotografia del que va ser la casa, en els seu inicis, i no sols ella sinó també part dels magatzems que es situen al carrer Ramon Berenguer IV.  La imatge per si sola ja ens mostra la bellesa de la casa amb una tipologia de ‘Vila’, que actualment resta tant altera, convertint-la amb un bloc d’habitatges, perdent tot l’espectacular remat de la part de les golfes.

Tot així i per sort encara podem gaudir de la visió de la tribuna i l’entrada i la seva decoració.


A més la fotografia ens parla de més coses, ara la situem en un entorn urbà clar, però aquesta foto ens mostra com l’accés a la Simpàtica encara es mantenia verge, amb carrer de terra i pocs per no dir cap habitatge més, amb el fortí d’Orleans traient el cap per l’esquerra .

Històries de la Terra Alta

Fem aquesta entrada per encoratjar als amics de la Terra Alta, a continuar contant-nos històries. Les podreu torbar al blog d’Històries de la Terra Alta, un espai que s’obri a la nostra finestra, per conèixer i contextualitzar el nostre territori i el nostre temps.



Per il·lustrar aquesta entrada utilitzem una de les fotografies publicades a l’espai, de la magnífica façana de l’església parroquial de Sant Andreu a la Fatarella. Una foto de l’excursionista Josep Salvany-Blanch. On podem veure el programa decoratiu del barroc aplicat a l’arquitectura, sent un exponent molt destacat de les nostres terres. 

Amb el mar de fons, els negocis dels Carsi

Imatge dels treballs relacionats amb l’arròs a La Ràpita, per als molins arrossers de Carsi.

La Casa Carsi Hermanos y Cia, va ser fundada a Barcelona en 1820. Tenia entre altres la funció de Banca, a més de molí arrosser, fàbrica de gel, d’adobs i de vins. La seva època daurada va a ser a principis del segle passat amb seus a Barcelona, Vinaròs i Sant Carles de la Ràpita. 


Els Carsi, eren naturals de Morella i el seu buc insígnia va ser el Molí de Farina, “El Progreso” a Vinaròs, posteriorment s’anomenaria “Arrocerias San Martin” (1952), passant a mans d’industrials de Silla, transformada en molí d’arròs amb personal vingut de València. Actualment no hi queda res, ni del moli, ni de la luxosa torre familiar adjacent dels Alcoverro (posterior Holel Aixalà), enderrocats per la pressió urbanística.


Eixugar-lo a les eres, amb el mar de fons. Les fotografies de Roisin, són extremadament fines fixeu-vos en cada un dels detalls: els sacs, les eres, els garbells, els posts de la llum, la vestimenta... i sobretot en la curiositat del personatge de la dreta, que desatén la seva feina per mirar a càmera. Simplement espectacular.

Fotografia: Baix Ebre i Montsià Antics.

Info: Vinapedia.

La Casa Bau. L'ennobliment de l'eixample, els espais de la burgesia.

La Casa Bau tot just fa cent anys. Construïda entre el 1912 i el 1914, es pot englobar dins de l’eclosió constructiva que va haver a la ciutat en aquell període de temps: l’església del Roser, l’Escorxador i tantes altres cases modernes que van bastir les famílies burgeses de la ciutat, com ara els Ballester, Sabaté, Segarra, Pallarès, Brunet, Pinyana, Climent...

Unes cases modernes, bastides a la moda del moment, el Modernisme. És possible que hagués una certa rivalitat entre famílies en fer i bastir la casa més espectacular de totes. Tot així per aquella època per la ciutat circulaven un bon grapat d’arquitectes importants com els Monguió, Abril, Font i Carreras, Vaquer... En aquest cas la casa dels Bau va ser encarregada a Joan Amigó i Barriga, tot i que la casa va ser finalitzada pel que serà l’arquitecte de la casa dels Ballester a la plaça Alfons; Josep Plantada i Artigas.

La casa va ser construïda per l’empresari Josep Bau i Vergés, fundador de l’empresa exportadora d’olis Aceites Bau S A, adjacent a la casa i donat al carrer paral·lel Sant Joan de la Salle, ca construir els seus magatzems d’oli, del mateix estil i encara conservats.

L’eixample era gairebé nou a principis del segle passat i era el lloc ideal on construir les més grans i luxoses cases de la ciutat, va ser un veritable pol d’atracció per a la burgesia d’aquell temps. La casa va ser dissenyada inicialment com una Vila, amb planta baixa, principal i primer pis amb un remat espectacular. Aspecte que va perdre durant els anys de la postguerra al ser reformada i adquirir aparença d’un bloc habitatges  amb el creixement en altura de dues plantes més.

Tot i així l’edifici encara conserva el seus trets més característics com és la gran tribuna a la planta principal de pedra i amb un regust goticista, on no manquen les gàrgoles, gelosies i pinacles. Altre aspecte important de la façana i que encara conserva és la simetria empleada a la mateixa destacant a la planta baixa i emmarcant la gran entrada de marbre, les dotze columnes amb capitells florals i arcs peraltats.

A més, a la façana cal destacar el gran treball amb forja i la rica decoració vegetal aplicada a la mateixa. El seu interior sobretot destaca per l’aplicació de diferents oficis (escultors, ceramistes, fusters, vidriers,...) en la concentració de fer de la casa un espai artístic, ric i ornamentat, buscant la singularitat i dignificació de l’espai. Cal remarcar la coherència entre la decoració interior i l’exterior, per exemple en les singulars formes trilobulades emprades en la fusteria, presents també en els arcs de portes i finestres a l’exterior.

Altre aspecte a destacar és la seva façana posterior, tot i que més oculta i de difícil observació se’ns presenta més lleugera, on destaca al seu pis principal o planta noble una gran terrassa amb una gran vidriera semicircular.


Els antics i fantàstics magatzems del industrial oleícola, destaquen per tenir tres molls de descàrrega, cada un amb obertura d’arcada modernista, en ferradura i lleugerament apuntada, amb reixes de ferro i trigeminada (és a dir, dividida en tres parts, no iguals), amb ús de pedra i coronaments vegetals. Una construcció industrial molt inusual per la seva riquesa en la decoració i l’ús de materials.

Actualment alberga la seu del Col·legi d’Arquitectes, demarcació de l’Ebre. Anteriorment no sempre va tenir un ús familiar, durant la Guerra Civil va ser seu de la UGT.

Tot just aquest any, ha estat restaurada la façana donant-li altre cop esplendor, aquest gran edifici de la ciutat. 

Fonts: Ilercavònia. Web de la Diputació de Tarragona i del Col·legi d’Arquitectes, Demarcació Ebre.


Cervantes amb Berenguer


Fotografia del carrer Cervantes amb el carrer Ramon Berenguer IV, a ple eixample de la ciutat. 
A la mateixa podem veure com de canviat se'ns mostra l'espai, amb la casa de les torretes a l'esquerra i com alguns dels edificis de la dreta de la fotografia van ser renovats (actual edifici de la Ibense), molt possiblement després de la Guerra Civil. Veritablement pocs edificis perduren fins ara, alguns d'ells modernistes com: la Casa de les Torretes, la Matheu i la Brunet. Totes les altres edificacions amb el pas del temps han estat renovades com és el cas de la casa que dóna l'entrada al carrer Sant Blai, en aquesta entrada podeu veure el sector molt millor, amb la casa del fotògraf i artista F. Escudé.
Foto: Fotos de Catalunya.

Scouts i Minyons


Fotografia enviada per Manel Castaño Bachiller.

A ella hi podem veure l'acte de promesa dels Scouts i Minyons. Una reunió de nois i noies que es va celebrar a l'esplanada de Mig Camí l'any 1968. Va ser publicada a la premsa de l'època: La Voz del Bajo Ebro.

Oficis de terra

Fer graneres.


La fotografia va ser publicada al setmanari satíric de l’Esquella de la Torratxa. Baix el títol de “Petitas industrias”, Tortosa: un fabricant d’escombras. Foto Rus. Molt interessant observar els estris i la manera de fer, aquelles graneres de pauma, ara gairebé desaparegudes. 
No ens calen agranar superfícies asproses, ni terroses.  


L’Esquella de la Torratxa, va ser una publicació setmanal de referència als canvis de segle passat, de tarannà republicà, anticlerical i satírica. Va acabar la seva trajectòria al igual que molts altres al final de la Guerra, després de 3.403 números. Va esdevenir una de les publicacions més importants de gràfica i escrita a l’àmbit català i barceloní.



Entre els dibuixants que van col·laborar cal destacar Apel·les Mestres, Padró, Segrelles, Isidre Nonell, Rosa Riera, Picarol, Xirinius, Bon,...


Adobant xarxes a l'Ampolla


Una fantàstica fotografia d'una de les tasques més típiques de la costa. En aquest cas una postal de l'Ampolla de qualitat remarcable, la podem gaudir gràcies als companys del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics.

Les barques arrosseres

Imatge editada per Àngel Toldrà i Viazao,  a inicis del segle XX. Fixeu-vos que l’església del Roser no estava encara bastida, per tant cal situar aquest transport d’arròs per riu, des del Delta, a la primera dècada del segle.  Les barques no són gaire diferents als llaüts que pujaven i baixaven el lignit de Mequinensa o fusta de més amunt. Possiblement el que podem destacar d’aquests llaüts és la decoració (baranes) que hi trobem a la part de popa.


Si ens fixem en la ciutat hi podem descobrir encara una cosa més, la barcassa o pontó. Amarrada a la riba del Mercat, aquesta recordeu es va construir per a creuar el riu de forma gratuïta, llavors l’únic pont en funcionament de Tortosa era de peatge: el de la Cinta.

Llavors el Delta encara era un lloc prou salvatge i verge, sent la forma més ràpida de pujar i baixar pel riu, són les dècades de glòria dels vapors: Ebro, Ciudad de Tortosa, Anita..., falten anys per a que el Carrilet (1924) fes aparició i encara més per a que el transport rodat fos una realitat a l’abast de tots.


La sega de l’arròs

Plana de la revista El Dia Gráfico, publicada l’any 1926. A ella podem veure una de les activitats de final de l’estiu com és la sega del arròs, el moment de trillar-lo i assecar-lo.

Les imatges van acompanyades del següent titular: La siega del Arroz en los campos de Tortosa. Hem de tenir clar que fa referència als camps del Delta, llavors encara pertanyents a la ciutat de Tortosa, no serà fins al final del segle XX que no es constituiran en municipis independents, com Deltebre, Sant Jaume, l’Aldea...



I diu així: La agricultura de Catalunya és tan variada que todos los productos tienene en ella su cosecha. Llegado el verano, las tierras tortosinas presencian la siega y la batida del arroz, como las de Valencia. 

Realment són unes imatges molt interessants ja que podem veure com es feia la feina manualment de tot el procés recol·lecti de l'arròs.
Imatge trobada a la xarxa.

Refrescant-se a Mig Camí


Dues imatges familiars del pou i la font de l'ermita de Mig Camí.
Imatges trobades a la xarxa.

El patrimoni de Querol

D’aquesta fotografia de Salvany i Blanch fa exactament cent anys. És curiós veure aquestes fotos del fons de la Biblioteca de Catalunya, a més de ser una sort per a totes aquelles poblacions i llocs on va estar aquest excursionista. La seva voluntat documentalista i científica ens facilita conèixer amb tota mena de detalls com era la ciutat i que contenia en aquells moments.


De Querol hem parlat molt i de la seva falta de reconeixement a la seva ciutat natal també, però ara ens volem centrar en la fotografia, que per cert no deixa de ser fantàstica, una creació de bodegó amb escultures de l’artista que llavors portava quatre anys mort i faltaven quatre anys més, per a que José Cerveto li fes el monument al Parc. Va ser el període de temps on el consistori va estar negociant per realitzar la casa museu Querol a Tortosa i mai reeixit.

Tot i així cent anys són molt anys i la majoria de la Ciutat desconeix l’alt valor universal d’aquest artista i polític.


Veritablement una llàstima.

Cucafera tortosina i la seva estructura

La Cucafera al segle XVI ja tenia la fama ben guanyada a tota la ciutat.

Animal mitològic relacionat amb la Confraria de Pescadors de la ciutat (la tradició oral diu que representa una tortuga gegantesca que es va pescar a la bocana de l’Ebre... entre altres llegendes), aquest element venia a representar la idolatria i l’heretgia precedint la processó del Corpus.


A les fotos que no són velles sinó ben modernes (2013), podem veure una estructura de ferro antiga de l’entremès. Aquesta es va trobar en una de les dependències de l’abandonat Balneari del Porcar, a les fotografies que ens aporta Irazuzta Ugarte podem veure el moment en que una brigada municipal se l’emporta. El motiu per el que les publiquem ve donat pel fet, que així podem conèixer com són les entranyes d’aquest monstre.

La Cucafera amb el temps s’ha convertit en un dels símbols més estimats de la ciutat, sobretot del xiquets. I té família: Actualment hi trobem la Cuca gran i la xicoteta, molts les relacionen com a mare i filla, però fins no fa tant (a la postguerra) hi havia una tercera que representava el pare, possiblement sigui esta estructura. També dir que durant diferents etapes han estat dues, les filles de Cuca, tots aquets models són molt moderns, de finals del XIX cap aquí.


Al principi, i abans de les estructures lleugers de ferro o fusta amb rodes, era representada amb una barca bolcada i coberta amb una manta, on dins es situaven els homes que l’arrossegaven. Això ha fet que amb el temps hagi agafat semblant arrodonit de tortuga, amb un cap que estira-i-arronsa, a més d’obrir i tancar la boca fent petar les dents recordant a un cocodril.

Aquest element del seguici festiu, s’ha convertit en indispensable de qualsevol festa de la ciutat, resseguint l’etiqueta de Cucafera hi trobareu diferents imatges.


Les podeu anar a visitar durant tot l'any a la Casa del Gegants, antiga Llotja medieval. 

Embotellant tomata


A la fotografia podem veure una de les accions més bàsiques de la nostra gastronomia: la tomata en conserva. En ella podem veure com després de pelar i trossejar la tomata s'embotella, sempre sense deixar cap espai d'aire i un cop tapada es posarà al bany de maria, per crear el buit. 
Abans dels grans supermercats era la manera idònia de mantenir un producte de temporada per a la resta de l'any, aquesta faena sempre es solia fer en família i el resultat era per a tota ella.
La imatge pertany a la família Estrampes Blanch.

La processó de Santa Rosa


Continuem a Remolins (tot i la fotografia està presa al carrer Ciutat) i les seves festes en aquesta ocasió vos mostrem una imatge de la processo de Santa Rosa. La imatge ens trasllada a l'any 1948, pertany a l'arxiu de la família Miralles Rué.

La plaça de la Immaculada i parròquia de Sant Jaume

Continuem aquest estiu mostrant imatges relacionades en aquesta època de l’any.  Si en anteriors entrades vam mostrar algunes imatges sobre la festa del Rastre, ara toca fer-ho d’un dels barris amb més identitat de la ciutat: Remolins.

La imatge que aportem és la portada d’un llibret de festes de l’any 57 (extreta de les xarxes socials i publicada per Borràs M, on podem veure la plaça recentment inaugurada i reurbanitzada. Cal tenir en compte que tota aquesta zona de l’Esplanada de Remolins va ser reorganitzada pels “destructors” de Regiones Devastadas a conseqüència de la destrucció dels bombardejos feixistes.



És l’antiga zona de protecció dels baluards de la Ribera i de les Bruixes que enfortien la muralla de la Cortadura, coneguda popularment com l’Esplanada, zona que ja havia començat la seva urbanització a finals del XIX, d’aquesta època veiem la cooperativa de Sant Jaume (naus modernistes) i els edificis que van en direcció dins Tortosa, carrer Major de Sant Jaume, terrenys que anteriorment en part, ocupava la fàbrica terrissaire dels Anglada.

A postguerra van bastir l’església que veiem a la foto , aquesta va ser construïda per a dotar a la part nord de ciutat, d’un temple religiós en substitució dels temples  de Sant Jaume (gòtic) que van decidir enderrocar  al igual que el convent del Miracle (SXVIII), aquets dos temples situats al barri de Sant Jaume.

La nova església va encabir amb la destrucció en part del jardí Balneari del Porcar, ja llavors en desús i al costat de les runes de la plaça de bous ( a la fotografia podeu apreciar les runes en el lateral esquerre de la fotografia). A tot aquest entorn reorganitzat i bastit en postguerra  ara anomenaran plaça de la Immaculada i parròquia de Sant Jaume, en record de l’antiga enderrocada.

Dir que anteriorment aquesta esplanada era utilitzada com a zona de jocs, en moltes fotos hi podem veure les porteries d’un camp de futbol i molts xiquets utilitzant-la, tanmateix aquí es van celebrar fires de ramat.

La zona ha mudat bastant des de la fotografia publicada. Evidentment la plaça te una configuració molt distant a la de la foto i l’accés a les Avançades, castell de la Suda i el barri del Rastre encara era un somni, quedant com una zona prou admesa per la trama urbana de la ciutat. 

Estampa estival


Estampa editada per Fica, amb fotografia de Pedrola.

Un dia de platja a la falda del Far de Buda, al cap de Tortosa. Possiblement anys quaranta o cinquanta, fixeu-vos en el far. Llavors ja estava totalment abandonat i en molt mal estat de conservació. 
Aviat quedaria engolit per les aigües del mar, en substitució es construiria un de formigó que també va quedar engolit en el procés de retrocés del Delta.

Desfilada de Majorettes



Majorettes dels Cantaires de l’Ebre a la dècada dels 70. Grup fundat, dissenyat i entrenat al Casal tortosí pel Sr. Minguet.
Imatge trobada a la xarxa. 

Més imatges de la festa del Rastre, als 50

Dues imatges més dels actes religiosos de les festes del Rastre als anys 50.


Les dues imatges han estat cedides per Buenaventura Amat, a elles hi podem veure l'altar que es va realitzar aquell any per a la Mare de Déu de la Providència, darrera de dos xiquets vestits de Caco i un moment de la processó. 


Les festes del Rastre anys 50

Durant aquest mes d’agost publicarem un seguit de fotografies que ens mostraran les festes d’un dels barris més populars i populós de la ciutat antiga: el Rastre.

Això ho podem fer gràcies a l’aportació d’un seguit de imatges aportades per Buenaventura Amat. Uns retrats familiars que ens mostren els actes religiosos que es celebraven durant els anys 50 del segle passat, en honor a la verge de la Providència.


En aquesta entrada hi podem veure una foto familiar de l’altar que es muntava al barri a la Mare de Déu, titular de Mig Camí. 

Sínia i cadups


Postal turística dels anys 50/60?, trobada a la xarxa.

Amb una parella de xiquets vestits de pagès davant d'una sínia i amb els cadups al lloc. 
Molts d'aquests cadups amb el pas del temps passaran a ser testos per a geranis, molts d'ells segurament es van fabricar a les localitats terrissaires del territori com La Galera, Tivenys o Miravet, entre altres.

Una fusta navarresa, convertida en art renaixentista

Una peça que cal visitar, clau del renaixement tortosí: el cairat del cor de la Seu.


I es que a ciutat, tot el renaixement no és arquitectònic. Hi podem trobar diferents manifestacions artístiques d’aquesta època, com és el cas del cor, una mostra de mobiliari litúrgic d’aquesta etapa. Un treball en fusta que va ser signat per Cristòfol de Salamanca, escultor nat a Àvila i que venia de treballar en el cor del monestir de Montserrat.

El treball va ser finalitzat 1593, un cop mort el seu autor que no va poder veure la seva obra finalitzada.

Els 47 setials amb representacions figuratives en la part alta i a la baixa geomètrica va ser realitzat en fusta de roure que provenia de Navarra. I encara es pot visitar en el dormitori de la canònica, dins de l’exposició permanent de la Catedral de Tortosa.


Fotografia que no té gaire definició, que va ser editada per Baltasar Bruguera. 

L'Avinguda vista per Daufi


No és una fotografia gaire antiga però si molt maca de mostrar. A ella veiem una Avinguda força canviada de com la coneguem actualment o potser no tant, exceptuant els cotxes.

Feta per Daufí, hi destaca la gran mola del Mercat en perspectiva. Fotografia trobada a la xarxa.

El projecte “A cel obert”, baix el nostre punt de mira

Ara fa més o menys un any, que des del projecte de Tortosa Antiga vam començar a posar en valor uns espais que baix el nostre punt de vista, la ciutat tenia oblidats.

No són altres que: els jardins tancats, patis i claustres que alberga la ciutat de Tortosa. Un patis que per la majoria de gent del territori i de la ciutat són gairebé clandestins i secrets, ja que per diferents motius són de difícil accés, estan fora del circuït turístic, són privats o tenen finalitats educatives, entre altres...


Com bé sabeu, sobretot els nostres seguidors, el projecte de Tortosa Antiga no pertany a cap institució, ni associació. De mica en mica hem demostrat la nostra voluntat didàctica del projecte, despertant la confiança i participació de la societat en el mateix, assolint entre tots l’estima per la ciutat, el seu patrimoni, cultura, tradicions,... I de retruc en molts casos potenciant un turisme cultural i patrimonial, poc desenvolupat a la ciutat de l'Ebre. A més, és un espai consolidat a través de les noves tecnologies i xarxes socials, aspecte que a la vegada el fa més fàcil de copiar i difícil de reconèixer en la seva tasca.

Aquest escrit fa referència al projecte engegat per l’Ajuntament de Tortosa i el Museu de Tortosa: “A cel obert”.


No és la primera vegada que ens passa, que en publicacions, fets, projectes... hi trobem referències al projecte de Tortosa Antiga. Aquest aspecte no ens molesta el més mínim, ans al contrari, i si ho fem palès és per demostrar que el projecte de Tortosa Antiga està calant a la societat i les institucions públiques, aconseguint mitjançant una estratègia tranquil·la i silenciosa, la posada en valor del patrimoni cultural de la ciutat.

Els claustres de la ciutat sempre han estat infravalorats i poc utilitzats (tret dels dos dies de Renaixement, i no tots ells), i ens agrada pensar que amb la nostra tasca hem ajudat a despertar consciències i pel que sembla en aquest cas a les institucions, que sembla que vol posar-los en valor i utilitzar com a marcs espectaculars i especials, per activitats de caràcter cultural, artístic i popular.

Tot per a que el patrimoni tortosí, deixe la seva clandestinitat.  

Un Mig Camí familiar



Explanada de l'ermita de Mig Camí. A la primera imatge podem veure l'esglaó - mirador a la vall de l'Ebre i a la segona la porxada de l'oratori.
Fotografies familiars cedides per Buenaventura Amat, dels anys 50 del segle passat.

Els urinaris públics de Tortosa calcats als de Tarragona

A vegades ens pensem que som únics, que tot allò que tenim esta fet per un lloc i per a cap altre. Els urinaris públics de Tortosa.


Tot i així el pragmatisme ens sobrepassa.
Llegint notícies, fets... sobre la construcció i ubicació dels urinaris públics a la dècada dels anys 20 en Tortosa, res fa pensar que aquestes estructures ja havien estat a utilitzats i fetes servir, a altra ciutat.

El fet ve donat per l’arquitecte municipal: Pau Monguió.
Abans de ser-ho de la ciutat de l’Ebre, ja  havia estat a Tarragona com arquitecte municipal i allí ja va instal·lar urinaris que posteriorment traslladarà a Tortosa fent uns mínims canvis, semblen decoratius fixeu-vos amb els sostres, que es poden observar molt bé comparant les fotografies de la Rambla Nova i el situat a la façana sud del Mercat.



Sobre aquest fet ens avisa Valentí Pons que escriu un bloc sobre Modernisme i els companys de Tarragona Antiga ens faciliten les fotografies dels urinaris públics. La fotografia de l’urinari de Tortosa la podem compartir gràcies a la col·laboració dels gestors del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics. 

El pont del Ferrocarril de Garcia

Acabem aquestes entrades en relació als ponts ebrencs, que no es van fer vells, amb el pont del ferrocarril de Garcia.



Aquest pont va ser el pont més septentrional de tot l’Ebre català, construït al voltant del 1892 moment en que va ser inaugurat el tram de uneix Móra la Nova amb Faió i la Pobla de Massaluca. El tercer tram de la línia de ferrocarrils que va unir Barcelona i Madrid. Tot i no haver aconseguit la informació corresponent ens atreviriem afirmar que va ser construït a l'igual que els seus veïns ebrencs per la Maquinista Marítima i Terrestre de Barcelona, ja que la seva tipologia és una combinació d'estructures entre els dos ponts del ferrocarril de Tortosa; per una banda ja mostra les pilastres modernes del viaducte, però per l'altre cantó la seva gelosia està construïda a la manera Town, sistema que s'utilitzà en el primer viaducte tortosí del 1867.  

L’estació de Móra la Nova amb la consolidació d’aquesta línia passà a ser una estació de primera categoria, única d’aquest rang entre Reus i Saragossa, a més també volia albergar l’eix de l’Ebre que uniria amb Tortosa, Flix i Lleida passant a ser una estació amb els serveis de bifurcació ferroviària, eix que mai es construirà.



Com la resta de ponts aquest també va ser volat l’abril del 1938, en aquest cas es va volar el primer tram dels cinc que tenia el pont. Aquest fet el podem apreciar en la fotografia que van fer els avions italians durant el bombardeig a la població de Garcia en la data del 28 de juliol de 1938, un dels primers bombardejos que farien aquets sobre el territori, ja que sols feia dos dies que havia començat la Batalla de l’Ebre, la nit de sant Jaume.

L’Aviazione Legionaria italiana i la Còndor alemanya, durant els 115 dies que va durar la Batalla no van deixar estaca en pared i el pont quedarà totalment irrecuperable, el poble de Garcia també patirà aquests bombardejos quedant la part alta del poble totalment derruïda i abandonada fins a l'actualitat. És molt interessant visitar aquesta part alta, sobretot l'esglèsia vella i veure en quin estat va quedar la mateixa, a la postal d'ATV hi podeu veure el nucli de població sota el primer tram del pont. 

El 1942 el pont va ser totalment refet de zero, 250 metres d’amplada amb cinc trams amb grans arcs parabòlics. 

Fotografies. 
Fotografia del pont abans de la seva destrucció, editada per Àngel Toldrà i Viazo. Molt segurament de la primera dècada del segle XX. La foto del bombardeig pertany al Centre d'Història Contemporània de Catalunya, realitzada per l'Aviazione Legionaria italiana.

El pont de Ferro que unia les dues Móres

El pont va unir les dues ribes i les dues Móres a la Ribera d’Ebre. Amb ell va canviar, al igual que a la resta de totes les Terres de l’Ebre, la forma de viure i la forma de traslladar-se oblidant-se gairebé dels pontons i barques de pas.


Tot i que al començament de la seva existència no va agradar massa l’estructura ferrenca i angulosa, va passar a convertir-se en el monument més fotografiat i més representatiu.

El gran promotor, a part dels pobles de la ribera, va ser Josep Caballé i Goyeneche polític republicà que a Madrid va ser conegut com el “diputado del Puente”. L’aprovació per la seva construcció va ser donada el 1910 inaugurant-se finalment el 31 de juliol de 1918. Una obra que com la resta de ponts, sobretot tortosins, va ser bastida per la Maquinista Marítima i Terrestre de Barcelona.

Malauradament el pont d’unió entre les Móres va ser dinamitat l’abril del 1938, com tots els ponts ebrencs. Sols va poder funcionar deu anys, abans de que volés per evitar l’avanç de les tropes feixistes. Després potser faria falta per mobilitzar les tropes en l’ofensiva republicana al juliol del 38.

Unes magnífiques fotografies preses per Robert Capa.



En elles podem veure militars republicans al voltant de les restes del pont enderrocat, el que no podem especificar és el que hi feien. Molt a prop es va bastir una passarel·la flotant que va ser bombardejada constantment per les tropes feixistes durant la Batalla de l’Ebre, la podeu veure en la següent fotografia, molt possiblement recollien el valuós material per tornar-la a reconstruir.


No volem endinsar-nos ara en la Batalla, però sí recordar que va ser una de les més dures de tota la Guerra Civil. Tot així les pilastres del pont perduraran fins al 1940, moment en que es posa en marxa el projecte de l’enginyer Eduardo Serrano Suñer, sent inaugurat el nou pot amb els seus característics arcs el 7 de setembre del 1943.

Podeu veure més fotos com aquestes de Robert Capa, al web de l’arxiu de la seva agència fotogràfica Magnum. SPAIN. The Spanish Civil War.


La postal bucòlica del pont de Ferro a la llum de la lluna, va ser editada per Fototípia Thomas.
Per si voleu saber més sobre el pont del Ferro i la vila de Móra d'Ebre, us deixo aquest enllaç: MORAHISTORICA.CAT

El pont de la Cinta, llepant lo riu

Va ser el primer pont fix per a trànsit rodat i vianants de l’Ebre català, en substitució del pont semifix de Barques.

Després de l’incendi i de la ràpida combustió de la fusta de l’obsoleta infraestructura anterior, només van tardar en construir el nou pont tres anys, per aquesta rapidesa i secretisme en la seva planificació, va ser conegut com “lo pont dels muts”.


És el 1895 quan queda inaugurat i construït per la Maquinista Marítima i Terrestre, un pont de concessió privada que s’avança al de finançament públic que ja es plantejava inclòs abans de l’incendi del de Barques: “En el año 1847 ha concedido el Govierno el permiso para la construcción de un puente de hierro sobre arcos...”. En ser de naturalesa privada la passarel·la, cobrava peatge i molts de la burgesia tortosina hi tenien dret d’explotació, fet que va fer encara més complicat portar endavant el pont públic. Mentre l’única alternativa al peatge era el pontó situat a la zona del Mercat.

Tot i la benedicció i suport de l’església. El pont de la Cinta, també va ser dinamitat l’abril de 1938 (aquí alguns estudiosos del tema hi diuen el 18, altres 19). El cas és que va ser el segon pont en ser volat de Tortosa, després del Pont de l’Estat i abans que el del Ferrocarril.


D’aquell pont sols queda la pilastra central, fent de peanya a un monument franquista dedicat als “caiguts” a la guerra, però això és altra història tot i ser el mateix espai.

Postal del Pont de la Cinta i façana fluvial editada per Fototípia Thomas i fotografia del pont al riu extreta del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics.

A la segona foto, a més de la destrucció del pont, hi podem veure el barri de Sant Jaume, amb la seva cúpula del Convent del Miracle. Llavors el convent venia de ser la presó municipal, i en acabar la guerra els bàrbars de Regiones Devastadas van decidir enderrocar-lo per a construir-hi les escoles de Remolins. 

El pont més conflictiu dinamitat

El pont de l’Estat als seus inicis va ser un pont conflictiu: per la seva construcció, per la situació, per la seva utilitat, intrigues locals, nacionals, religioses...



Al remat va ser dinamitat com tots els altres ponts de l'Ebre català a l’abril del 1938. No farem més llarga aquesta entrada ja que podeu resseguir l’etiqueta Pont de l’Estat on trobareu més informació sobre aquest pont bastit per la Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona l’any 1899 tot i que no va ser inaugurat fins al 1911, es va fer i no tenia accessos! Si ens permeteu la comparació: és com l’actual Aeroport de Castelló, fet i sense activitat, per conflictes polítics que van més enllà de la mateixa infraestructura. 

A la imatge hi podeu vore l'estat del pont de l'Estat al final de la Guerra Civil i de la façana fluvial  a l'altura de l'actual plaça del Paiolet, després dels intensos bombardejos de l'aviació feixista. 

El pont més vell

Va ser el primer pas fix que es va construir a l’Ebre català.

Construït el 1867 per unir amb ferrocarril Tarragona-València, i posteriorment el segon que millorava l’amplada d’aquesta via (1911-1913), van ser bastits per La Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona. Empresa que s’encarregarà de construir la majoria de tots els ponts de l’Ebre català.

La Sociedad de los Ferrocarriles de Almansa a Valencia y Tarragona, va desviar el projecte inicial (la línia anava paral·lela a la costa La Ràpita-Amposta), per donar servei a Tortosa. Un tomb cap a l’interior que feia perdre molt de temps i diners, (8h i 42m entre València i Barcelona). Amb els temps moderns ja no va ser satisfeta la demanda de Tortosa, deixant a la ciutat com una estació: cul de sac, de trens regionals. Pel pont del ferrocarril de Tortosa van deixar de circular trens de llarg recorregut l’any 1996, en favor del famós Corredor Mediterrani.


Tot i així aquest pont va esdevenir una fita sent el límit de la zona marítimo-terrestre. Construït fora Tortosa, al sud de les seves muralles, farà de pol d’atracció, enviant cap aquesta zona el major desenvolupament urbanístic de finals del segle XIX.

Com tots els altres ponts de la ciutat de Tortosa, va ser dinamitat per les tropes republicanes amb la seva retirada al marge esquerre l’abril del 1938, en plena Guerra Civil. Volant els trams més pròxims aquesta riba. Va ser el pont que més ràpid va ser reconstruït, per la necessitat de restablir les connexions ferroviàries de la Val de Zafan i el Mediterrani.


Per aquesta raó es va optar per la reutilització d’un pont ja bastit per la companyia Norte (1940-1941), molt diferent de l’original i de perfils més gruixuts que cobreix la llum del primer tram del pont i el desaparegut tram que l’unia amb el terraplè del Parc, sobre l’avinguda Lleida. Tram que va ser retirat (2012) per reconvertir el Pont en una passarel·la per a vianants i continuadora de la Via Verda, esdevenint ara en el Pont Roig, pel seu color llampant.

Fotografies
Primera: la duplicitat de ponts. En ella veiem el pont de columnes bessones tubulars de gran bellesa i la construcció de la gelosia de bigues, basant-se amb el sistema americà de Town. El segon pont mostra les quatre pilastres que encara es conserven, dissenyades per encabir una doble via i una gelosia de perfils prims tipus Linville. Fotografia cedida pels germans Otero.
A la segona fotografia podem veure l’efecte de la dinamita sobre el pont, a la seva part central en un fragment d’una fotografia de l’Archivo ABC. També hi podem observar el Parc i al fons la construcció del col·legi de les Teresianes. 
Info extreta del blog: Museu Ferrocarril de Catalunya.


El pont bombardejat d’Amposta

Va ser el pont més jove de tots els construïts a l’Ebre català. Va començar a bastir-se el 1915 i acabarà inaugurant-se l’any 1921. L’obra va ser dissenyada per José Eugenio Ribera, inspirada en el projecte del pont de Brooklyn, sent el segon del món en desenvolupar aquesta estructura de pont penjant de formigó.


El pont muntat sobre dues pilastres de 24m d’alçada i amb tipologia d’arc de triomf, cobreix uns 130m de llum dividit en tres trams, un central i dos laterals. Es va triar aquesta tipologia de pont per dues raons fonamentals: per facilitar la navegació fluvial (guanyant altura) i per l’impediment de construir pilars i basaments al centre del riu. Els solaments de la pilastra del costat esquerre van presentar una gran dificultat ja que van haver de enfonsar-los uns 30 metres de profunditat.

Aquest pont va facilitar molt la comunicació entre Catalunya i el País Valencià, ja que evitava fer la volta fins Tortosa i va esdevenir tot un símbol, no sols de la ciutat d’Amposta sinó de tot el territori ebrenc.


El març del 1938, va patir dos atacs de l’aviació feixista italiana, sent el segon del dia 10 el que va fer que caigués a terra la seva estructura flotant a causa de les bombes incendiàries. Aquell dia morirà al mateix pont una veïna de l’Aldea: Conxa “de la llet”; anava a Amposta a vendre llet a granel. El pont quedarà en desús fins a finals anys 40, quan serà reconstruït, reinaugurant-se el quatre d’octubre del  1947.

Fotografia del pont bombardejat extreta del web: fotosdecatalunya.cat

Postal de L Roisin. Família Ruis-Matheu.

Els ponts moderns que no es van fer vells

Amb aquesta entrada donarem pas a una sèrie d’entrades on totes elles versaran sobre els ponts fixos que travessaven l’Ebre català en època moderna.

A diferència d’altres llocs de la conca de l’Ebre, a la part baixa mai es va bastir un pont fix i si ho van intentar o fer no va quedar constància del fet: ni arqueològica, ni documentada.

Ni els romans, ni visigots, ni musulmans i tampoc els cristians d’època mitjana, van si més no intentar-ho, sempre van tenir prou amb el pas de barques, potser pels cabals, o per la geologia i profunditat no s’ho plantejaven. O bé per altre costat van pensar que era millor preservar el riu com una gran autopista pel transport de les mercaderies i un pont no hagués fet altra cosa que nosa pels vaixells que circulaven amunt i avall pel riu.

És així com el pont de barques va anar sobrevivint com a únic pas de transit rodat semi-fix fins a època moderna, el 1892. Sent el quatre de juliol d’aquell any, el dia que va haver l’accident premeditat o no, del seu incendi i destrucció. Però els ponts que van ser pioners per travessar l’Ebre van ser els del ferrocarril al 1867 per Tortosa i el 1892 per Garcia-Móra la Nova.


Si fem un llistat cronològic del ponts moderns de l’Ebre català, són:

Els lectors ja han entès que aquesta destrucció tant massiva de passos fixos de l’Ebre català deriva del conflicte de la Guerra Civil, situació que es farà molt crua i brutal durant els mesos de la Batalla de l’Ebre, quedant el territori pràcticament assolat.

Amb aquests articles intentarem crear petites càpsules de memòria al respecte d’aquest tema i oferir-vos imatges dels mateixos ponts.

La imatge mostra la situació geogràfica dels ponts dins de les Terres de l’Ebre a les acaballes del segle XIX i començament del XX. Es tracta d’un mapa gairebé modern, anys 2000 editat per la diputació de Tarragona on han estat esborrades les comarques septentrionals de la província.
Encerclades trobareu les imatges dels ponts, ja volats i bombardejats exceptuant el pont del Ferrocarril de Garcia-Móra la Nova.

40K de Carpa!

Avui estem especialment contents de publicar aquesta imatge.
Amb ella convergeix el doble objectiu que té aquest bloc, mostrar la “gran i xicoteta història” i fer-ho a través de memòries personals acompanyades d’imatges. La fotografia i memòria ens l’envia Buenaventura Amat, en ella veiem com un home llueix el seu trofeu de pesca, una carpa com segurament fa temps que no es veuen al riu.



La carpa, que pesava uns 40 quilos, va ser pescada per la zona de La Cava fa uns 60 anys. Tot i així ens diu encara  més coses aquesta foto, per exemple on està feta: les portes de cinema Coliseum!, a la plaça Alfonso. Les havíeu vist mai, de tan a prop? Inclús es pot llegir a un cartell “Hoy estreno” i com no la forma de vestir dels anys 50, encara en ús les espardenyes, avui totalment oblidades per la majoria dels habitants del territori. 

Guardar fusta al moll: de la Casota!


Aquesta postal dels anys 20/30 del segle passat editada per Viladrich, ens parla molt més que del treball de descarregar fusta, en aquest cas a la riba de la Casota (a), una fusta que baixava en rais o llaüts (h) des dels Pirineus pel Segre o Cinca i a Tortosa es treballava en fusteries i serradores.

Ens mostra una ciutat portuària on el tràfec de fustes, lignits, blats, arròs... la feia dinàmica i viva, ja que el riu ho estava. El riba-rec que naix de l’embarcador de sant Roc travessava per sota el pont de l’Estat (d), deixant a la part de dalt les siluetes de la catedral i la Suda (c), convertint-se en el carrer Barana de l’Ebre (e), on es situava la fonda dels Cugat (f) amb la cantonada del carrer Botigues de la Sal i encara al seu lloc el Palau dels Oliver de Boteller (g). De la lletra (b) ens perdonareu, ja que ara mateix no podem afirmar si és una resta del baluard del Cap de Pont o una peixera. Les peixeres es feien per canalitzar la corrent del riu, ve per evitar encallar una nau o moure molins (flotants) que havia al riu.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...