Carlota de Mena

Va formar part d’una important nissaga de comediants catalana del segle XIX. Filla de Dolores Z. de  Mena va néixer a Tortosa el 1845, de manera accidental, és a dir, mentre la mare feia una gira amb la companyia de teatre en la que treballava. La seva carrera va començar als nou anys debutant de la mà d’un padrí excepcional, Julián Romea, acompanyant la seva mare a escena.

Filla d’actriu, serà també mare d’actriu. Amb el seu treball fomentarà el que llavors es coneixia com el teatro regional, mai actuarà a Madrid, desenvolupant la dramatúrgia i la llengua catalana, entroncant-se amb la renaixença cultural del país.


Va ser la gran dama del teatre català del segle XIX, brillant tant amb el drama, la comèdia o el sainet, una actriu que controlava el seu repertori, tenia un bona relació amb els dramaturgs teatrals i va defensar un nou model de teatre, apostant sempre per la llengua catalana. 

Immersa en un mon d’homes Carlota de Mena va brillar, destacant en tots els papers, de primera dama jove, de primera actriu i sovint de característica, donada la seva gran versalitat. Dona de gran bellesa i extrema elegància, amb veu vellutada i expressiva, que acompanyava d’una mirada penetrant. Va gaudir d’un gran èxit, reputació social i d’una vida acomodada a diferència de la gran part del gremi de comediants d’aquell temps.

Casada dos cops, primer amb Carles Delhom i després amb Antoni Tutau (1844-1898) amb qui fundarà la companyia de teatre Tutau-Mena, el 1870. Antoni Tutau, nat a Figueres el 1844, va ser un dels millors directors teatrals del segle XIX. Va debutar com a actor professional al Teatre Odeon de Barcelona l’any 1865. La Tutau-Mena va ser tota una institució independent del teatre català, donant vida a les vetllades d’hivern als teatres del Passeig de Gràcia, rivalitzant amb la companyia del Romea, alternaven el gènere melodramàtic amb comèdies catalanes, sent la primera actriu, la seva muller: Carlota de Mena. Tutau va fer, entre altres, les primeres produccions d’Ignasi Iglésias i va ser l’introductor d’Henrik Ibsen a Catalunya. Entre altres coses acolliren al seu teatre l’Olimpo l’Associació d’Autors Catalans, també encapçalaren cartells dels teatres Novetats, del Gran Via, Principal, Tívoli, Romea, Liceu... Entre les obres que van representar destaquem Gal·la Placída, El fill del Rei, La boja, L’ànim morta, La dida, El ferrer de tall, Les joies de la roser, Locura de amor,...

La seva fama va ser tan gran i el seu potencial social tan extens, que fins i tot van ser inspiració per als dramaturgs. Era la família d’actors per excel·lència de Catalunya i Francesc de Sales Vidal i Torrents els va escriure “Una actriu en miniatura”, on es veu com es crea una vocació dins d’un nucli familiar de comediants. El personatge de Lola, va estar inspirat amb la filla de Carlota, resultat del primer matrimoni, Dolors Delhom i de Mena (1867-1912), la qual es farà actriu en contra de la voluntat dels seus pares. Repetint la història de Carlota amb la seva mare. Aquí baix unes fotos del gendre i de la filla, caracteritzats per a l'obra teatral Els Vells, d'Ignasi Iglésias.


Dolors Delhom i de Mena debutà al teatre català de molt jove. Es casà, amb segones núpcies amb Enric Borràs (1863-1957) i treballà com a primera actriu en la companyia d'aquest; hi estrenà, entre d'altres, les obres: La pecadora, Aigua que corre, El camí del sol i Mossèn Janot (1898), d’ Àngel Guimerà; Els primers freds, La mare eterna i Els vells (1903), d'Ignasi Iglésias; i L'heroi i El místic (1903), de Santiago Rusiñol. Es retirà del teatre en passar-se definitivament el seu marit al teatre castellà i tenir una mort prematura als 45 anys de vida, tot i així va ser una actriu pionera i seguidora del camí emprès per la seva mare del desenvolupament del teatre català i la seva difusió.

Carlota de Mena, no sols va ser espill i mestra per a la seva filla Dolors, altres actrius es van formar al seu voltant com Adelina Sala, Concepció Llorente i Angelina Caparó entre altres. Després de la mort del seu segon marit, ella va continuar treballant i fent gires per tota Catalunya fins el dia de la seva mort.

Tenia 57 anys i va patir un atac d’apoplexia al final del primer acte, d’una de les seves obres favorites: Locura de Amor, del dramaturg Tamayo y Baus. El públic manresà va quedar ben esglaiat al presenciar-ho, les seves restes van ser enterrades a Barcelona, conjuntament amb el seu marit Tutau.

A la premsa tortosina de l’època podem llegir el següent: “... elevar nuestro teatro regional a gran altura. Si Carlota de Mena hubiese podido desarrollar sus facultades en un ambiente artístico mayor organizado y de más amplios horizontes, habría llegado a ser una celebridad europea. Pero catalana de corazón, quiso consagrarse únicamente al teatro regional, que por su vida lánguida no puede ofrecer un premio positivo al mérito de los artistas. Por esto Carlota de Mena, después de consagrar toda su vida al arte y haber sido la actriz mimada de nuestro público, muere pobre, en Manresa, donde al frente de una modesta Compañía había ido a parar, siguiendo sus obligadas tournéss por los teatros de localidades de tercero y cuarto orden. La enfermedad que la ha llevado al sepulcro la hirió mortalmente en el teatro, al final de un acto, cuando el público sugestionado por el talento de la gran actriz prorrumpía en calorosos aplausos. Muerte digna en verdad de su vida accidentada: ha caído trabajando, oyendo los aplausos del público que tanto ella dominaba.” Article publicat a La Verdad el 31 de desembre del 1902.

Unes ressenyes un tant dures, per a una gent que va fer tot el possible per revifar la cultura catalana arreu del país, en tots els sues àmbits. En aquest cas el teatre. Renunciant conscientment com ve diu l’articulista a horitzons més amplis i consagradors. A l’actualitat un simple passatge al barri del Poblenou de Barcelona i un premi teatral tortosí, fa homenatge a aquesta actriu catalana.

Fonts:
Fotografia de Carlota de Mena, extreta del bloc La Raconera.
Pascual, Isabel; A propósito de "Una actriz en miniatura". Universitat de València.
Morell i Montadi, Carme; El teatre de Serafí Pitarra: entre el mite i realitat. Abadia de Montserrat.


El Mercat al 1907


Interior del Mercat, un cop retirades les aigües de la riuada del novembre del 1907, una de les més grans i recordades a la ciutat de Tortosa. Fotografies de Ramon Borrell i Codorniu, publicades a la Il·lustració Catalana, el mateix any.

Cal observar com llavors l’edifici era diàfan i no hi estaven construïdes les parades comercials organitzades amb illes i carrers com actualment. La fotografia no té gaire qualitat, però a ella es pot observar el sistema d’enllumenat del mercat amb fanals als laterals, a sobre de les casetes situades entre els contraforts de la nau.

Els patis de la ciutat de l'Ebre

Trenta patis en total, semblava que la ciutat de l’Ebre no donaria per tant i tot així som conscients de que no estan tots els que haurien de ser.

Ens falten tots aquells que van desaparèixer segles abans de l’aparició de la fotografia, com per exemple els dels convents dels menorets de Sant Francesc, trinitaris, el de la Ràpita i altres de caràcter civil; com serien els situats al Palau Reial (castell de la Suda) o comercials; patis com els de la Llotja o adoberies medievals...

Com podeu veure al mapa hem fet ressonar aquells de dins Tortosa i amb tipologia conventual, malgrat que no renunciem a altres patis de la ciutat de tarannà particular, industrial, civil, veïnals... que no han estat exposats per falta de suport gràfic per fer-ho. Per aquesta raó continuem demanant-vos la vostra participació amb el tema, tot i que el bloc començarà a tractar a partir d’ara altres continguts. Ens agradaria rebre suport gràfic dels claustres situats a Jesús, i les Cases Mares tortosines. D’altres convents com les Oblates o les Serves, de fàbriques com la terrisseria d’Angera o de cases particulars i veïnals com el passatge Franquet...

Igualment hem de dir que al llistat, han estat enllaçat fotos de patis que al bloc no han estat exposats, però aquests enllaços s’han fet per donar cohesió a l'itinerari presentat. Com podeu veure la majoria de patis i claustres, es concentra al voltant de la Seu i resseguint els eixos viaris medievals més important de la ciutat, com era el riu, el carrer de la Mercè i Sant Domènec i el carrer dels Montcada, carrer de Santa Anna, Croera i Ciutat, entre altres. 

El mapa urbà de Tortosa és de principis de segle i està basat com diu la pròpia llegenda en les dades de Joan Abril i Guanyabens, llavors l'arquitecte municipal de la ciutat.


Al llistat hi podreu trobar el número d’ordre per situar-lo al mapa, el nom de l’edifici enllaçat amb l’entrada o link corresponent i acompanyat de les següents paraules: Conservat, Modificat i Desaparegut. Cal entendre la paraula “modificat” com aquell espai que ha estat totalment alterat, ja que la mateixa conservació, ha implicat modificació i alteració de tots els patis exposats al llarg del temps.

Al mapa
1. Pati de les Teresianes. Conservat
2. Pati dels Hermanos. Desaparegut
4. Claustre de Santa Clara. Modificat
5. Pati dels JosepetsConservat
7. Claustre de Sant DomènecConservat
10Pati d’ArmesConservat
12. Pati de l’EscorxadorConservat
14. Palau MontagutModificat
15. Palau del BisbeConservat
16. Pati de la CanonjaConservat
17. Claustre de la SeuConservat
18. Casa de la CiutatDesaparegut
19. Palau Capmany. Conservat
20. Palau DespuigConservat
21. Palau OriolConservat
22. Pati de la Mercè. Desaparegut
25. Pati de l’antic SeminariDesaparegut
26. Palau Oliver de BotellerDesaparegut
27. Pati del Govern Militar/LlotjaDesaparegut

Fora de mapa
28. Casa BellidoDesaparegut
29. Patis del SeminariConservat


A més ens agradaria afegir que durant aquets dos mesos, plens de patis i jardins tancats, el bloc de Tortosa Antiga ha trencat el sostre de visites que teníem fins ara sent el mes d’agost de 2013, el mes en que més visites hem rebut fins al moment, en gairebé 6.000 i el pati més vist ha estat el dels Josepets. Molt agraïts per l’interès mostrat el nostre bloc i la temàtica triada durant aquest estiu. 

Quan vam començar a penjar posts amb el fil conductor dels patis, no pensàvem que sortís tan extensa llista com la que veieu més amunt. És una mostra clara del gran patrimoni que atresora la nostra ciutat: quan comencem a investigar sobre qualsevol tema, sempre apareixen grans i petites sorpreses. Tanmateix, fixant-nos en el llistat, sembla que els "desapareguts" ens cridin l'atenció, que ens adverteixin de que cal tenir molta cura amb els tresors arquitectònics que encara conservem.

El pati del Mas del Bisbe

Cal situar-se al segle XIII i visualitzar com el bisbe Arnau de Jardí, promotor d’aquesta residència d’esbarjo i estiueig a la riba del riu, sortia de la ciutat i s’embarcava per a remuntar les aigües de l’Ebre fins arribar al lloc de Bítem, on el bisbat posseïa un gran nombre de terres, que perduren fins a l’actualitat.

Llavors el riu llepava els mateixos fonaments de la capella romànica, única a les nostres terres amb un més que rellevant rosetó amb decoració romànica, única a les nostres terres. L’església va estar consagrada a la Mare de Déu i aviat agafarà el nom de Santa Maria de Bítem, fins que un bisbe castellà i borbònic al 1713 li va canviar l’advocació, pel de Santa Maria de la Oliva d’origen toledà.

Els bisbes van anar entrant per la portalada d’accés fluvial durant segles a la seva residència d’estiu. Una masada envoltada de tarongers, jardins i hortes. Típica de l’arquitectura medieval, organitzada al voltant d’un pati on destaquen les grans estances orientades al riu. I és aquí on ens aturem aquesta vegada al pati porticat amb un doble sistema de galeries, que gràcies a les fotos de no més de 50 anys, encara el podem veure.


En època moderna i recent el palau, o millor dit Mas, ja que té estructura d’aquesta tipologia, anà perdent rellevància i importància fins quedar totalment abandonat per part del bisbat. Altre cop hem de donar les gràcies a l’afany documentalista de l’excursionista i fotògraf Salvany Blanch. Per poder veure com no fa més de cent anys el pati encara lluïa el seu senzill esplendor gòtic.

Avui en dia serveix com a magatzem als masovers que treballen les terres del bisbat i les pedres de columnes i pilars resten allà amuntonades a l’espera de temps millors o de que vingui la retro-excavadora.


Vos deixem una imatge de la premsa dels anys 80 on es veu l’estat del pati després de l’ensorrament d’una de les dues galeries, l’altra encara resta tot i que molt modificada. Tot així l’abandó no és l’únic assetjador d’aquest espai tant peculiar i a la vegada tant oblidat, ja que als anys 60 van intentar comprar la capella, per traslladar-la pedra a pedra  a altre lloc, com van fer en tants edificis medievals del país, un cas molt exemplificant va ser el cas del Palau de l’Abat al Reial Monestir de la Valldigna.

Fotografia extreta del Fons Salvany Blanch de la Biblioteca de Catalunya.
Fotografia de les runes, extreta del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics.

El pati del Govern Militar

Tortosa com a centre administratiu del territori va acollir determinades administracions, entre elles el govern militar, dirigida per corregidor o governador representant del govern, per tant la màxima autoritat de la ciutat en àmbits militars i judicials. Una administració que jugarà un paper molt actiu a la ciutat al voltant dels conflictes carlistes del segle XIX.

És l’any 1848 quan el gremi de la guerra s’instal·la a l’edifici medieval de la llotja. Aquest edifici, que va començar a bastir-se al SXIV, perd totalment la funció inicial per a passar a ser magatzem d’artilleria i dependències de la mateixa comandància. És així com podem veure que les diferents dependències de l’edifici medieval són reutilitzades, com és el pati, i es basteixen altres de nova planta com podem veure en alguna foto.


Veritablement podem afirmar poca cosa del pati, però molt possiblement correspongui a les zones dels pallols, és a dir, una zona empedrada on es deixava el blat porgar i tancats per un mur per evitar furts. Dels quals l’edifici cap al 1420 ja en tenia de dos tipus: a l’aire lliure i coberts, segons els estudis de J. Vidal, però sobre la fisonomia i el desenvolupament de l’edifici gòtic, parlarem en altre moment. Com podem veure a la foto d’inicis del segle passat, el pati estava encarat al riu ornamentat per una balustrada i al darrere del casalot del Govern Militar que tenia el seu accés principal al abans nomenat carrer Llotja, que actualment és l’avinguda.

Al fragment de la postal editada per Àngel Toldrà i Viazo, hi podem veure l’activitat de la zona, i el lateral del casalot del Govern Militar, que s’enfrontava a la façana nord del Mercat. Plaça que llavors es coneix amb el nom de la Pau, perdurant fins a l’actualitat, i que anteriorment per la proximitat de la seu del gremi de la guerra, es va conèixer amb el nom de la plaça d’Armes.


Si fem una ampliació de la vista de la zona, com fa Ramon Borrell, situant-se dalt del campanar del Roser, podem veure l’edificació completa a l’esquerra de la imatge. És l’any 1915 aproximadament i l’edificació ja restaria prou abandonada i deteriorada. Tortosa en deixar de ser capital de província perdrà aquesta institució militar fins que tot el conjunt serà enderrocat i sols es traslladarà una part del mateix al parc on encara es conserva des del 1932.

Amb la cadena de blocs.

Aquest bloc es suma a la iniciativa col·lectiva iniciada pel blog-via cap a la independència. Es tracta de fer una cadena de blocs seguint els enllaços publicats en aquest post, donant suport d’aquesta manera a la Via que tindrà lloc l’Onze de setembre de 2013.



Ens dóna la mà el bloc UN RACÓ DEL MÓN i nosaltres la donem al bloc de NEUS NOGUE. Fent clic als enllaços podreu seguir la cadena blocs.

Un pati amb múltiples funcions

Com la gran majoria d’edificis de major volum de la ciutat la seva funció anat canviant i difícilment hi trobarem que els espais es dediquen als mateixos usos per als quals van ser creats. Aquest és el cas del casalot dels jesuïtes, de seminari, institut... del carrer Montcada i que actualment no és altra cosa que un descampat, en espera a la construcció d’un edifici d’última generació per albergar delegacions de la Generalitat i l’obertura d’un aparcament.


Per molts és recordat com l’edifici de l’institut (1928) de la ciutat, per altres com una seu provisional de l’escola la Mercè (1970).

Però cap d’aquestes funcions educatives va ser la inicial. L’edifici (1642) i la seva església conventual, la més gran de la ciutat després de la Seu, van ser bastits pels Jesuïtes com a col·legi, fins al seu abandonament i expulsió de la congregació l’any 1767. Llavors és quan l’edifici agafa més fama, fins i tot en molts casos es canvia el nom del carrer Montcada pel carrer del Seminari. El Seminari Conciliar s’ubicarà allà l’any 1842.


El 1982, l’edifici queda declarat en ruïnes i restarà abandonat fins a la seva demolició. A la dècada dels 50 l’església contigua va ser demolida per Regiones Devastadas, a causa dels desperfectes de la revolució del 1936 i els bombardejos dels anys següents, i al seu solar es va fer una pista esportiva.

Malauradament del pati no tenim cap fotografia disponible per a publicar-la i donar a conèixer aquest espai, sabem que era un espai rectangular al qual hi donaven les diferents galeries que donaven accés a les aules. Les dues imatges que adjuntem son dos fragments de fotografies de Ramon Borrell i Codorniu. La primera presa des del Sitjar, on es veu una perspectiva de la ciutat amb les cobertes de l’edifici i de l’església, la segona és altre fragment de la façana de l’edifici i de l’aspecte que tenia el carrer Montcada a inicis del SXX.

Un pati a la façana fluvial

Es tracta del pati del palau Montagut, actual seu de la comunitat de Regants de l’Esquerra. Un palau edificat entre el riu i el carrer Santa Anna, on mostra la seva part més noble. És en aquest carrer on es pot apreciar una de les seves intervencions més destacades en època moderna  per part de l’arquitecte August Font i Carreras: una torre circular per adaptar-se a la fisonomia del carrer on destaca el seu balcó i el sostre ceràmic en tons blancs i blaus amb forma cònica.

Ubicat a tocar de la catedral, envaeix l’espai que en l’edat mitjana ocupava el complex del convent dels Trinitaris (amb el pas del temps el  convent es va traslladar fins al carrer del Coll de Sant Joan, actualment sols resta l’església coneguda com Sant Blai), a més d’envair el conegut portal de Tamarit. Portal secundari del clos murallat de la ciutat però de vital importància, amb accés directe des del riu, va permetre l’entrada de comandes; com les pedres que es van fer servir per a construir la catedral.


A la fotografia extreta del grup de Facebook Baix Ebre i Montsià Antic, es pot apreciar la forma que tenia el pati en el moment que Bonaventura Masdéu el va retratar i com les cases veïnes en aquella zona disposaven d'espais semblants, on sortir a la fresca o estendre la roba.

La fotografia de finals del SXIX ens dóna la visió ja alterada de l’espai ja que, amb l’abocament de terra al riu per guanyar-li espai, el pati i el portal (espai de la dreta per on s’entrava i es sortia al carrer Santa Anna) deixarà de tenir accés directe a l’aigua del riu i quedaran a nivell del nou terreny, necessaris per a poder construir el que seria el futur escorxador de la ciutat.

A l’actualitat tot i els canvis el pati encara es conserva, ha perdut el tarannà privat i la reixa deixa observar tot el seu interior, però així i tot no ha perdut el seu caràcter i està ben inclòs dins les últimes restauracions de l’edifici. Amb el pas del temps i fins als anys de la postguerra del segle passat l’abocament de sorra al riu persisteix, fins bastir el que actualment es coneix com la rambla Felip Pedrell: via que comunica el nord i el sud de la ciutat vella d’una manera més ràpida i còmoda per als vehicles.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...