El Rastre



La fotografia que va emprar Àngel Toldrà per il·lustrar una de les seves postals a principis del segle passat. Ens mostra un dels espais ben populosos i populars de la ciutat, la plaça Tetuan actualment Mossèn Sol. Un espai creat amb l’eixample, el primer de la ciutat, del 1862.

La ciutat llavors creixia i s’ampliava amb la destrucció de les muralles, l’urbanisme va optar per la zona del Vall, entre els turons de la Suda i el Sitjar. Tot just on es trobava l’enderrocat Portal de l’Escorxador i l’edifici en qüestió, es va crear la plaça rectangular on abocaven els carrers del Vall, Bou, del Mig i Escorxador, procedents de la ciutat medieval. Un espai molt urbà i genuí que articula el centre, amb Santa Clara i el Rastre. És el moment de renovació urbana i cultural amb l’aparició de teatres, liceus, casinos, el parc,...

El tram de vall o barranc que es cobreix es trasllada cap l’esquerra en busca dels laterals de Sant Domènec i el cementiri (posteriorment passarà a ser fàbrica de gas i la nova escola de la Mercè) i forma  el carrer de la Providència. El Rastre és una trama senzilla de carrers, amb quatre carrers longitudinals (Providència, Ros de Medrano, Méndez Núñez i Callao) i dos carrers transversals (Consol i Topete). Trama quadriculada que ocupa tot el sector fins la nova muralla del set-cents que baixa del Bonet i anava fins les Avançades de Sant Joan.

Tot just ara fa cent anys de la foto. La ciutat ja havia quedat tocada de mort al ser-li negada la capitalitat de província en favor de Tarragona el 1834, però seguia sent la tercera urb catalana (darrere de Reus i Barcelona) amb molta necessitat d’espai urbà, ja que fins al moment tot l’augment demogràfic havia estat absorbit dins del clos murallat i en altura dels habitatges. Aquest eixample va ser la mostra, ràpidament construït, amb edificis com la Casa Wenetz que data del 1864. Amb el canvi de segle i el trasllat de l’Ajuntament a la vora de la plaça (declarada en runa la Casa de la Ciutat, el consistori es traslladarà fins els anys 50 a l’edifici de l’antic hospital), fins i tot es va tenir la idea de situar en ella el Mercat central de la ciutat, aquesta concepció la posem damunt la taula per contrastar-ho en com cent anys, aquesta magnifica plaça ha perdut la centralitat i ara és un lloc al marge de la vida comercial i més vital de la ciutat.

Tornant a la foto, paga la pena fer-li un clic i entretenir-se una estona mirant la gent que pobla la plaça i com ha canviat l’entorn urbà. Un canvi que no és força gran, tret de la visió del Palau Reial de la Suda, destruït durant la Guerra Civil i reconvertit  ara en Parador Nacional. La pèrdua del panyde muralla a la part posterior de l’Hospital de la Santa Creu i la font de maó que es situa al centre de la plaça, anys després serà substituïda pel monument modernista de Mossèn Sol. Per altra banda, posar de relleu els fanals, que com podeu veure no són elèctrics, la gran quantitat de gibrells i càntirs que van a la font a per aigua, els bancs de fusta, fins i tot un ocupat per una dona amb mocador i la gran quantitat de xiquets i gent parada a l’espera de la foto, tot un esdeveniment a l’època.

La muralla del Rastre, II



Si a l’anterior entrada, vam veure les restes de la muralla del Rastre, en aquesta fotografia el que podem veure es l’espai; el carreró que va donar pas al enderrocar el pany de mur. És a dir, l’evolució d’un espai que anat canviant amb el temps, de muralla a carrer i posteriorment a ampliació dels jutjats.

La Cucafera (un dia de festa, possiblement Corpus) és situa al mig del carrer del Vall, a l’accés de la plaça Mossèn Sol i darrere seu la cantonada de l’edifici de l’antic hospital de la Santa Creu i els habitatges que ja van quedar retratats amb l’altra instantània, amb els balcons plens de gent.

Fotografia del 1954, de la família Cuyàs.
Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

La muralla del Rastre


Fotografia enviada per una persona que vol mantenir l’anonimat, de l’últim fragment de la muralla medieval que tancava el sector del Rastre, tot just a tocar del Portal de l’Escorxador. Tros enderrocat per a donar pas al primer l’eixample de la ciutat, construït el 1862.

Aquesta muralla que va ser construïda al segle XIV, baixava del Castell abraçava els Reials Col·legis i tot just en aquest sector feia un tomb, un colze en la part de darrera de l’Hospital de la Santa Creu per unir-se amb el convent de Santa Clara i el Portal de Tarragona, ja situats a l’altre turó de la ciutat: el Sitjar.

Per sort, del nomenat sector encara conservem un representatiu fragment de la muralla amb dos torres, situada entre l’antic col·legi dels Josepets i el convent de Sant Joan.

A la imatge es pot veure el gruix, l'alçada i la manera de construcció de la muralla, el que no podem veure és, el ja enderrocat portal de l’Escorxador (1349) que capitalitzava tot el trànsit de la zona, donant accés al carrer del Vall, des del qual està realitzada la fotografia.

Posteriorment aquest fragment de muralla serà del tot enderrocat i es crearà un pas que comunicava el carrer de Sant Domènec amb l’actual plaça de Mossèn Sol, llavors Tetuan. Actualment aquest espai forma part de l’edifici de l’antic Hospital, reconvertit ara amb els jutjats de la ciutat.


L'hostal dels Cugat.


Dir que d’aquell hostal vora riu no queda res seria del tot incert, Tortosa sempre deixa veure alguna part del passat. Amb l’afany d’esborrar ràpid, sempre es deixa alguna cosa.

Uns  blocs de pedra rogencs de la cantera tortosina, que reben el sol escalfant-los i mostrant la seva bellesa centenària. Ara reconvertits en aparadors de botiga, dues portes per on passar carro i animals que donaven accés a les quadres, carruatges plens de gènere vingut fins i tot de Benicarló. Llavors no cal pensar sols en un hostal ple de vida, sinó també en una ciutat que capitalitzava tot el territori. Situat a la vora del nou pont de l’Estat i que abans havia estat veí del Roser, configurant la part central de la façana fluvial i fent cantonada amb el carrer Botigues de la Sal.


Un edifici de tres plantes amb grans balcons al riu, per Botigues s’entrava per una petita escala fosca i empinada. A la primera planta la cuina tot just al nivell de la rampa i la resta de plantes plenes de cambres per als hostatges. “Ma mare no volia que ens donessin cafè, la meva iaia i Xon replicaven que l’anís era bo per la panxa, - el cafè amb un poc d’anís el podien prendre els xiquets, i llavors el bevíem. Després em veig colgada al banc de la sala obscura, amb tot ballant mobles i cuina econòmica al meu voltant”. Així és com evoca Mary Cugat la cuina i la vida d’aquell hostal, la casa dels seus avis.


Aquesta entrada està basada amb els seus escrits sobre l’hostal Espanya, la seva família i el sentiment de pèrdua. I al mateix temps dedicada a Mary Cugat, ja que sempre ha mostrat compromís per aquest petit projecte i col·laboració a més d’una participació activa. Una història realment captivadora que sempre hem pensat en portar-la a Tortosa Antiga per exemplificant d'una època, per franca, humil i dura, però sobretot didàctica: uns fets ja tan universals vists de primera mà.

Els escrits francament recomanables del seu bloc: Le bloc de Maririu, continuen descrivint com era aquell edifici, entre altres coses les habitacions prohibides i entre elles el saló del forat, no era altra cosa que el menjador de l’hostal on el seu iaio Pepe llegia el diari. Durant la Guerra Civil, la ubicació tant estratègica de la casa va fer que caigués una bomba, deixant un gran forat al mig que calia vorejar per arribar fins al balcó, on un dia el seu iaio li va ensenyar La Vanguardia, unes fotografies  d’homes i li va dir senyalant la del Papa Pío XII –és un fill de puta, recorda-te’n tota la vida i senyalant als altres tres va dir: -este és Stalin ens ajuda durant la guerra, aquest Roosevelt es portà decentment, aquet Churchill també un fill de puta. Com bé diu Mary la seva vida i de la seva família durant la guerra i posteriorment era pura sang.


Com sempre ens recorda quant ens envia fotos dels seus pares, és per ensenyar-nos el que van patir, no sols per ser perdedors d’una creuada feixista, sinó per perdre allò que més val i que és el primer que desfà una guerra: la vida.


El seu pare Juan Cugat comissari polític durant la guerra (a la fotografia vestit de soldat republicà i retratat a València a l’any 1938), un cop acabada va estar presoner a la Punxa de Tarragona (una església reconvertida en presó, a Tortosa la funció de garjola la va fer el convent de la Puríssima al carrer Montcada). Un presoner polític fins a l’agost de 1942. A la Tortosa rebentada aquells anys no van ser tampoc fàcils, Mary ens relata el comportament de les monges Teresianes. Castigada i arrossegada pel col·legi per no haver anat a missa, amb un rètol en castellà “no ha ido a misa”, mentre les seves companyes igual de nenes feien les banyes del dimoni, com ella escriu “Era hija de rojo, el demonio. Sentía encima de mí la masa negra triumfante y no habia más remedio que la aparente sumisión”.

Evidentment la ciutat ja no era la mateixa del 1936, ni físicament ni moralment. Un exemple d’aquesta situació en la transcriu en el fet d’anar a comprar a casa Canivell, una botiga d’ultramarins a la plaça de l’Àngel, ella la recorda esplèndida, amb vidrieres, modernista, armaris plens, que per a una xiqueta era espectacular tot i ser a la postguerra. La seva iaia li comentava que la tractaven com abans de la guerra encara que sabien que no tenia els mateixos possibles.
La ciutat i la població per una part ressentida i per l’altra represaliada, anava refent-se però de manera desigual i desequilibrada.


Davant la impossibilitat de pagar els estralls causat per les bombes, a les famílies vençudes no els quedava altra que vendre les seves propietats als vencedors que si rebien la indemnització, així és com ens explica la desaparició de l’Hostal i altres de les propietats que llavors tenia la família: “Me divierte ver como se las arreglaron los Nuevos dueños para hacer de las grandes puertas del Hostal escaparates. Los miro con la superioridad que debe sentir la piedra picada, de ángulos labrados, al ver a su lado el aglomerado artificial al que llaman terrasso.”


Sols quedava l’exili a París.  Fotografia del vagó de tren que van ocupar a l’estació de Tortosa.

La gran vista de Tortosa


Una de les imatges més representativa de la ciutat.


La foto ens porta cap als anys 10 del segle passat, tot just cent anys després, tot i els grans canvis soferts l’entorn urbà retratat continua mostrant-se grandiós i espectacular envoltat de la vall de l’Ebre i el massís del Port.

Realitzada des del Castell de Sant Joan o la Suda, ens mostra el sostre de la Seu tortosina amb tot el seu esplendor, l’entramat de teules en pendents i el sistema constructiu de contraforts sense pinacles i arcbotants de la girola.

Més  enllà la làmina platejada del riu travessada pels tres ponts i al seu costat l’altra “catedral” de la ciutat. Una seu profana, cívica, consagrada al comerç i el negoci. L’edifici que desafia a la Seu: el Mercat.

En contrast aquets volums horitzontals l’esveltesa del campanar del Roser a Ferreries, abans de la seva mutilació a la riba de la dreta. 

Imatge de la ciutat esborrada


No sé ni els motius, ni qui ha motivat la retirada de la publicitat de neó de la façana fluvial de Tortosa, tot un exemple cosmopolita i modern de la ciutat que anem perdent.

Pensava que havia quedat a l’oblit, que ningú el tocaria, pensant en temps més òptims per a la seva recuperació i restauració, ja que és una imatge històrica i sobretot popular de la ciutat. Moltes capitals han respectat aquestes marques, no per publicitàries sinó per formar part del imaginari col·lectiu de la ciutadania que transita la ciutat.


L’anunci de brandi d’Osborne es situava a un edifici, reformat a la postguerra: com era prou habitual a la ciutat, per a recuperar part de la façana danyada pels bombardeigs i la metralla es van crear uns miradors que també són molt comuns a altres llocs de la ciutat com l’Avinguda de la Generalitat a l’altura del Mercat.

La situació del neó era estratègica, a una alçada ideal per a ser vist des del pont i de l’altra riba del riu Ebre. Tot un punt d’atracció visual de més de mig segle de vida que formava part de la façana fluvial actual, fins i tot va sobreviure al Palau d’Oliver de Boteller!! i que aquesta setmana d’abril malauradament ha desaparegut per sempre.



En quant a les imatges, us deixo algunes testimonis del neó ja als anys 50-60 del segle passat abans del trasllat del Palau Oliver. A l’altra comparativa del que es va conèixer com el carrer Barana de l’Ebre i l’actual Rambla Felip Pedrell. A la primera d’abans de la Guerra del 36 ens dóna una visió del veïnat en primer terme la Fonda dels Cugat, actualment tot l’habitatge canviat excepte les entrades reconvertides en aparadors. El carrer Botigues de la Sal i les casetes que encara perduren gairebé intactes tret del mirador abans esmentat, fins arribar al Palau, ara un bloc d'habitatges.

De tot allò i símbol d’un canvi de societat el neó de Veterano feia de connexió espai-temps, ara ja perdut.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...