L'Anita, ple de barrets!


Una de les imatges del Vapor Anita. Botat el 28 d'octubre al 1915 i construït a les Foneries Sales. Tot i semblar el seu dia inaugural, ens atrevirem a afirmar que la foto és de l'any 24, un cop realitzades les reformes als tallers de la Unión Naval de Levante S.A., a Tarragona. Sebastià Albacar nou propietari li va fer instal·lar un motor semidiesel de 4 cilindres i un nou pont, el qual es pot apreciar a la fotografia, amb cabina de vidres.

El rerecor de la catedral de Tortosa

Actualment estem acostumats a veure l’espai gòtic de la Seu, nét i polit, les seves naus buides i despullades de les trames litúrgiques d’altres temps.

Un espai important en el passat, per al desenvolupament de les litúrgies religioses de la Catedral, era el cor. El cor renaixentista de la Seu, venia a substituir l’obsolet medieval, cap al 1590 ja estava acabat i signat per l’escultor d’Àvila, Cristóbal de Salamanca. Aquest meravellós cadirat fet amb roure de Navarra, ocupava el tercer tram de la  nau central i estava reservat per a la comunitat de religiosos adscrits, que participaven ens els oficis divins, en les catedrals els trobem presidits pel tron episcopal, destinat al bisbe. En el cas de la ciutat de Tortosa aquí també es trobava l’orgue.

Em aquesta construcció, tant important era la part de dins, cor, com l’exterior, rerecor. És aquí on aquesta fotografia agafa rellevància, ja que, a través d’ella podem conèixer com era aquest, a finals del segle XIX.


Una fotografia realitzada al segon tram de la nau central, que ens mostra el primer obstacle vertical que trobava la vista a l’entrar per la porta principal o els peus, a més de l’espectacular visió barroca, de la capella de la Cinta. Per aquesta raó en tantes esglésies el rerecor va ser profusament decorat, sent vertaders altars d’elevades qualitats. En el cas tortosí i com podem veure a la fotografia, la decoració transmet l’organització interior, mostrant la balustrada i un envà decorat amb quadres i altar amb canelobres.

Amb la Guerra Civil, la Seu va ser afectada amb la penetració d’una bomba i el cor altament danyat. Llavors es va decidir de desmuntar-lo i traslladar-lo, per sort, al que va ser dormitori dels canonges. Actualment encara es pot observar (tot i que mutilat, falten 9 escons i la decoració superior) dins de la col·lecció permanent del Tresor de la Catedral.



Al mapa hi podem observar la situació inicial del cor i rerecor i l’actual, amb la nomenclatura d’“Aula Mayor”. 

El Banc de Tortosa

El Banc de Tortosa (Banco de Tortosa en castellà) va ser una entitat de crèdit que se constitueix a Tortosa, en forma de societat anònima, el 29 de setembre de 1881 amb un capital de 5 milions de pessetes.
La seua primera seu va ser la Casa Villòria (Palau Oliver de Boteller) emplaçament que va abandonar el gener de 1894 per traslladar-se al carrer del Temple xamfrà amb Bonavista (La Verdad, 20/01/1894). El seu primer president va ser Manel Porcar i Tió.


L'expansió de l'entitat. L'estiu del 1931.
L'any 1920 el Banc de Tortosa (i també el Banc de Reus) passaren a ser controlats pel Banc de Catalunya, entitat que féu sonada suspensió de pagaments el juliol de 1931.

Sota la llarga direcció de Pedro Blasi i Franquet però l'entitat tortosina va expandir-se. El 1922 ja estava present a Ulldecona i Vinaròs i va continuar obrint agències i sucursals a Morella (8 de juliol de 1923; Correo de Tortosa de 12/07/1923); Benicarló (2 de novembre de 1925; Heraldo de Tortosa de 24/10/1925); Amposta (diumenge 28 d'agost de 1927; Heraldo de Tortosa de 25/08/1927 i La Unión Patriótica de 3/09/1927); Santa Bàrbara, la Sénia i Sant Carles de la Ràpita (Heraldo de Tortosa de 16/12/1927); Alcanar (Correo de Tortosa de 30/12/1927); Albocàsser (Heraldo de Tortosa de 19/02/1930); Alcalà de Xivert i Benassal (Heraldo de Tortosa de 01/12/1930 arran de les dos inauguracions i anunci agència d'Alcalà a Correo de Tortosa del 18/07/1930); el Perelló (Correo de Tortosa de 12/12/1930 i de 16/12/1930); Sant Mateu del Maestrat (Correo de Tortosa de 02/09/1930 -anunci- i de 19/12/1930 -inauguració-) i una sucursal a Xert (Correo de Tortosa i Heraldo de Tortosa de 17/03/1931). També s'implantaria a Cinctorres i Xerta.


En el mateix sentit l'interès bancari per la zona creix i el 1928, a Tortosa, ja hi havia el Banc d'Espanya (febrer de 1903), la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros (setembre de 1918), el Banc d'Aragó (octubre de 1918), el Banc Central (novembre de 1927), el Banc Comercial de Barcelona (desembre de 1927) i el Banc Espanyol de Crèdit (juliol de 1928). En les mateixes dates -1928- el Banc de Reus (1863-1932) estava present a les places de Gandesa, Móra d'Ebre, Móra la Nova, Flix i Batea i també a Calaceit i Vall-de-roures (Heraldo de Tortosa de 26/06/1928).

El 1930 el Banc de Tortosa disposava de prop de 14,5 milions de pessetes en comptes corrents (enfront de les poc més de 800 mil pts. de la sucursal del Banc d'Espanya).

El 7 de juliol de 1931 la notícia de la suspensió de pagaments del Banc de Catalunya va fer extendre els temors. En poques hores de l'oficina de Tortosa va retirar-se més d'un milió de pessetes (El Pueblo de 7/7/1931 i La Vanguardia de 9/7/1931).

La suspensió de pagaments va tenir caràcter d'insolvència provisional així que l'entitat, previ conveni amb els seus creditors, va reanudar operacions el dia 15 de març del 1932 disposant d'un capital de 8 milions de pessetes. Josep Ferrer Picó va ser nomenat nou director.



Postguerra i adquisició del banc.
A la immediata postguerra Joaquim Bau i Nolla comprà la majoria de les accions del Banc de Tortosa el qual presidirà. L'entitat que s'anunciava al programa de festes de Tortosa de 1947, 1948 i 1949 publicitava tenir sucursals a Albocàsser, Alcalà de Xivert, Amposta, Benicarló, la Sénia, Sant Carles de la Ràpita, Sant Mateu, Santa Bàrbara, Ulldecona i Vinaròs, és a dir, Tortosa ciutat i 10 poblacions més: 5 de catalanes i cinc del Baix i l'Alt Maestrat. Una xarxa amb 7 emplaçaments menys però similar a la que s'havia assolit el 1931.

L'any 1951 Joaquim Bau ven les accions al Banco Central i el 19 de juliol de 1956, gairebé 75 anys després, el Banc de Tortosa és donat de baixa del registre de Bancs i Banquers.

Els arxius del Banc (1932-1959) són a l'Arxiu Comarcal del Baix Ebre.

Text extret íntegrament del web Ilercavònia.
Imatges extretes del bloc: logalan.blogspot.com.es

A la primera la façana de la primera seu situada entre el carrer del Temple i el carrer Bonavista. A la segona imatge, el pati d’operacions del banc i les diferents finestres d’administració. A la tercera foto podem apreciar la sala de gestió interna del mateix banc, situada en altell.

El Centre de Comerç al 1928

Retall de premsa de l’any 1928. A la fotografia podem veure el saló principal del Centre del Comerç de Tortosa. Inaugurat el 1913, fent la comparativa de les fotografies del dia de la seva obertura podem veure com l’espai ja s’havia alterat on podem veure com els sofàs han estat retirats al igual que les pintures dels envans, canviant l’ús principal del saló.


El retall de l’època ens diu: “Banquete organizado por la Cámara de Comercio en honor de D. José Suárez Figueroa, director de la sucursal del Banco de España, trasladado a Valencia y a cuyo frente ha permanecido veinte años con general aplauso”

El Parc i l’arraconament d’Agustí Querol

Amb la construcció del Mercat, a dins Tortosa, la gent es quedava sense lloc on passejar. La destrucció del passeig de la Ribera, que al mateix temps ocupava la platja fluvial que van ser les drassanes medievals de la ciutat, va fer que la gent travessés els portals per sortir fora ciutat, a passejar.

El lloc seria una filera de plataners i moreres a la vora del Camp de Titets, les noves drassanes, a la vora dels calafats i de les barraques dels mestres d’aixa. Aquell espai anirà guanyant en fama i predilecció ciutadana. Fins que al 1884 guanyen la partida els passejants i les drassanes seran traslladades al marge dret del riu, constituint-se en aquesta zona el Parc del Temple.

El seu desenvolupament va de la mà del creixement dels eixamples de la ciutat, projectat a la manera francesa, el parc constarà d’un passeig central rodejat de parterres i glorietes. Que amb el temps s’anirà ennoblint, uns exemples seran: la construcció de l’Escala de Pau Monguió, la creació de fonts i llacs, escultures, fins i tot el trasllat de la Llotja medieval... Perfilant-se com el lloc idoni d’esbarjo de la ciutat i de la seva burgesia.

I és aquí, en el seu ennobliment on, en aquesta entrada, ens aturem. Ens aturem per parlar de l’escultura que va finançar el consistori per homenatjar a uns dels escultors més importants de l’Estat al segle XIX; Agustí Querol i Subirats (1860-1909).


És l’any 1918 i l’escultura-monument és encarregada a un altre escultor tortosí José Cerveto: Un bust de l’escultor sobre una columna i peanya hexagonal a la zona de les palmeres (part nord del parc, abans havia estat situada a l'espai modernista del Llac Vell). El motiu de la seva creació va ser la celebració de la gestació del que seria el primer museu monogràfic de l’Estat: “Museu Querol”. Obres que provenien del seu estudi madrileny serien exposades a la ciutat de l’Ebre.

Al final tot se’n va anar en orris. Per oblits, desinterès i falta d’astúcia, la ciutat de Tortosa va perdre una gran oportunitat, tot i tenir a la família de la seva part. Però no sols, la concepció de la creació del nou museu va quedar en res, la mateixa escultura del Parc acabarà desapareixent, arraconant l’homenatge d’aquest tortosí. Perdoneu, però no podem concretar el per què de la seva retirada: qüestions polítiques?, feia nosa?, la Guerra? amenaçava ruïna?... no ho sabem.

El fet és, que la seua ciutat natal es sumava i es suma a perpetuar aquest oblit, d’aquest escultor que va adquirir fama mundial. La seva filla Sílvia va intentar reanimar els projectes del museu a Tortosa durant la postguerra, però l’alcalde “nodemocràtic” de llavors, mai va respondre a les seves cartes.

Tot i així  pensem que encara estem a temps de crear un nou pol d’atracció cultural per a la ciutat de Tortosa. 

La recuperació i la dignificació d’aquest artista depèn de nosaltres, es pot fer una bona tasca, al voltant del seu entorn i reputació. ESTÀ A LES NOSTRES MANS. És impressionat els milers d’actius que té la ciutat i que son desdenyats, cal reactivar-los, tot i que siguin projectes de segles passats.

Fotografia: postal editada per Lucien Roisin, Barcelona. Anys 20 del SXX.

El Parc i els seus polissons

No ens hem pogut estar de publicar aquesta foto.
Es tracta d’una foto d’un xiquet al Parc. La fotografia que està extreta del grup de Facebook Baix Ebre i Montsià Antics, és interessant per diferents aspectes. El primer ens permet veure com un nadó anava en carret a la dècada dels anys 30 del segle passat, com vestia, fins i tot el seu pentinat. Però els aspectes més sobreeixits van més enllà del motiu principal.


La imatge ens deixa veure un fragment del parc, en tot el seu esplendor i diem esplendor ja que actualment, baix el nostre punt de vista, és un lloc prou maltractat per la ciutat. La font brollant cosa que actualment és inaudit de l’espai i el personatge del fons uniformat. Segons expliquen al mateix lloc d’on extraiem la fotografia és tracta d’un polissó. Els polissons era el nom que se li donaven als guàrdies municipals que feien el seu servei exclusivament al Parc, a més en plantilla municipal hi havia una quadrilla de jardiners.


Des d’aquí, un gran agraïment a la gent que gestiona aquest grup de fotografies antigues, per compartir tanta memòria. 

Dins Tortosa

Si sou del territori, ho direu sense pensar, sense ser conscients del que entranya l’expressió “dins Tortosa” ja que ha quedat interioritzada pels parlants de la zona. Però si sou de fora i seieu a una terrassa, bar,... podreu escoltar: “Ahir vaig anar dins Tortosa a...” No cal anar molt lluny, l’Ampolla, l’Aldea, Roquetes, Aldover..., que també, la mateixa expressió es pot sentir a ciutat: Ferreries, Sant Llàtzer, Bítem, Jesús,...

És comú a les nostres ciutats fer referències a aspectes medievals que han perdurant fins a l’actualitat. Dins Tortosa, fa esment al clos murallat, és a dir, a travessar els portals per a entrar a fer gestions, compres, passejar,... Per posar diferents exemples, a les ciutats pròximes també ho trobem: a Barcelona el Portal de l’Àngel, ni portal ni àngel i continua sent el punt de trobada de milers de persones. A València el carrer Trench, sembla un cognom, però fa esment al trenc del pany de muralla àrab per facilitar el pas cap al Mercat i encara hui en dia és el carrer més transitat i comercial de la zona.

Son vestigis medievals, petites càpsules del temps, que perduren fins a nosaltres i segurament ens sobreviuran.

Dins Tortosa. A Tortosa s’entra al clos murallat, per anar al metge, a l’advocat, per a comprar, per fer algun tràmit, per anar al Mercat... Però amb el temps l’expressió s’ha anat acotant a una zona en concret, a la zona que sempre ha estat la més dinàmica i comercial. A la vora de les drassanes, la llotja i del riba-rec: el desaparegut barri de Pescadors. A partir de la Guerra Civil amb la seva destrucció i  reconstrucció del nou centre administratiu de la ciutat amb l’Ajuntament, edifici de Correus i Telèfons, l’expressió “a dins Tortosa” s’ha apitxat a aquesta zona, tot i així amb la creació a finals del XIX de l’eixample burgés (fins la via del tren i conegut popularment com Ensanxe), tant pròxim el concepte “dins Tortosa”, s’ha anat ampliant cap al sud incloent el nou centre projectat per Sebastià Cabot i desenvolupat posteriorment per Víctor Beltri i Joan Abril. Incloent així en aquesta zona la principal àrea de sector serveis i comercial.

La tendència general ha estat en abandonar els antics centres comercials al voltant de la Seu i els eixos medievals, per desplaçar-los cap al sud a redós de la burgesia que s’estableix a la zona i la facilitat del trànsit rodat, sent el pont de l’Estat com una barrera abstracta d’aquest fet.



La designació dels barris i la seva simplificació

Hem intentat fer un petit croquis dels barris del nucli antic, basant-nos amb el mapa d’inicis del segle passat, editat per Espasa-Calpe inclòs a la seva Enciclopèdia Universal i traçat sobre l’original de Joan Abril i Guanyabens.

Actualment els habitants de Tortosa i el seu àmbit territorial ha tendit a reduir a quatre els mots que defineixen les parts de la ciutat o barris. Ferreries a la dreta del riu, Remolins a tota la zona nord ha partir de la catedral, Rastre a tota la zona centre i dins Tortosa a la zona comercial de la ciutat. Al mapa amb rètols negres.

Amb la parla i amb el seu ús es tendeix a simplificar i globalitzar, i a fer una part el tot. Així amb les ciutats i les seves parts amb el pas del temps també passa. La peculiaritat o la part més característica per bona o dolenta passa a designar la zona completa.

Així és com amb el creixement de la població a la riba de la dreta, sent actualment el barri més poblat de la ciutat, es constitueix Ferreries, nom relativament modern per englobar els diferents mots que designaven els espais urbans de la zona: Raval de la Creu, la Casota i Sant Vicent.

Remolins és a la part nord. La població comença a denominar així a la ciutat a partir de la zona de la catedral i l’escorxador cap al nord. El mot apareix aviat als textos fent referència a l’acció de la corrent del riu al passar per la zona. Actualment és una zona amb fort caràcter i engloba el barri de Sant Jaume i els que van ser els calls jueus de la ciutat, el nou i el vell.


El Rastre és el mot que s’utilitza per nomenar tot el centre de la ciutat. Com hem dit abans aquest esdevé per globalitzar en negatiu, fortament abandonat i degradat. Encara que és la zona monumental. El nom li ve del barranc, que al passar per la ciutat passarà a designar-se Vall i la travessa d’est a oest. El mot que va ser emprat inicialment per designar el primer eixample de la ciutat agafarà rellevància per a postergar o no, altres noms com el de Santa Maria, Castell, Garrofer o Santa Clara. Santa Maria es desenvolupa al voltant de la catedral sent el veritable centre de la ciutat aglutinant poder religiós i civil. El Castell i les seves costes, desenvolupades a la falda del turó de la Suda, i actualment força despoblat, va ser conegut i molt popular per l’activitat que allà es desenvolupava: el barri de les meuques. A l’altra banda del Vall i sent l’eixample medieval i a la falda d’altre turó, el Sitjar, hi ha el que relativament per a molts és encara una excepció, Santa Clara, ja que manté una certa identitat clara i diferenciadora de la resta del nucli antic de la ciutat. Per últim el Garrofer, possiblement el més desconegut per xicotet en quant a extensió i comunicador entre Santa Clara i l’eix de Sant Blai, de carrers molt estrets i intricats.

15 de novembre de 1938. Hauria fet parar avions.

El 15 de novembre, després de replegar les tropes comandades per Tagüeña i volar el pont de ferro de Flix, es va donar per acabada la Batalla de l’Ebre. Com tots sabem una de les més dures de tota la Guerra Civil i que va crear seqüeles al territori, que encara perduren fins als nostres dies, amb massa impunitat, per tots els agents de la societat. No cal mirar molt lluny: lo riu, amb aquell monstre solitari allà clavat.

No farem un resum de la mateixa, tot just despès de 75 anys.

El que farem serà transcriure una part del text, amb permís de l’autora, del llibre: “El combat d’un Biberó”, molt més proper i entenedor del que va ser una guerra i de com va marcar per sempre tota una societat.

El passat abril ens va arribar aquest llibre a casa i en agraïment tant a Maite Alberton Roig, com al seu avi Anton, natural de Bràfim (Alt Camp) fem aquesta entrada.



Hauria fet parar avions.
En aquell moment, hauria fet parar avions, canons i metralladores. Tot plegat, per què? Per veure com anàvem caient tots, un per un?

Després d’un bombardeig al camp, només senties els clams de dolor per tot arreu. Nois com jo, que ferits respiraven el seu últim alè de vida i et demanaven ajut i salvació.

Estàvem assedegats; ningú no tenia aigua. Si hi hagués hagut tolls, no hauria estat la primera vegada que dels tolls hauríem begut. Però no havia plogut i tot estava sec. Encara que estàvem en constant vigilància pels franquistes, em vaig oferir al meu cap per anar a buscar aigua per tots.

Jo sabia que per allà hi havia una sínia, que elevava l’aigua amb una roda vertical. Els companys de trinxera em protegirien. Vaig carregar-me amb les cantimplores. (...) En el precís moment de fer el bot, com que m’estaven vigilant, una inoportuna bala explosiva va impactar en el costat dret on duia la meva cantimplora, amb la dissort que va perforar part de la cuixa en set explosion. Immediatament vaig caure a terra i no recordo els impactes que hi va haver darrere d’aixó, però puc dir-te com tots els companys em van socórrer i em van embenar la ferida. (...) Vaig tenir la sort que per allà n’hi havia dos que em van prendre pels camins muntanyosos cap al túnel d’Ascó, que l’havien tallat perquè ningú passés. Aquí era on havia les primeres cures.

En aquest trajecte, no recordo haver ni tant sols vist el paisatge, només veia soldats i sentia impactes i trets. Aquell trajecte se’m va fer llarguíssim.

Finalment vam arribar a la boca del túnel i allà l’equip d’assistència que hi havia em va destapar la ferida per veure en quin estat estava. Però saps que va passar? En aquell inescaient moment hi va haver un bombardeig aeri precisament a la zona del túnel d’Ascó, així que infermers i personal van deixar-nos allà fora a tots mentre ells corrien a refugiar-se dintre del túnel. T’imagines com vaig passar aquells moments? Sí que n’hi havia d’altres ferits, però em sentia sol, desemparat, davant el perill, amb la ferida oberta i amb la pluja de projectils que creaven un ambient ple de fum i carbonissa. Vaig tancar els ulls; tot era tan deplorable que no volia ni veure-ho. Aquells moments van ser eterns...

Quan tot va passar, vaig adonar-me que encara respirava. Aleshores van tornar els infermers a veure si els que estàvem allà encara érem vius o morts. Els que encara vivíem ens van portar dintre el túnel. M’estava morint de set. Mai abans no havia tingut aquesta sensació, morir-me de set. Recordo una infermera francesa, per cert, molt amable, que parlava una mica d’espanyol.

En un camió (i així per ell va acabar la batalla de l’Ebre, però no la guerra) van transportar-me a Tarragona, a la Savinosa, que abans havia estat un preventori i ara era un hospital de sang del bàndol republicà, també farcit de gent.

És sols un fragment d’aquetes memòries, d’una guerra i d’una vida plena de superacions.



Nosaltres volem acabar aquesta entrada amb altre paràgraf molt connectat amb la realitat:

El dolor és part de la vida. Sempre hi és i sempre hi serà. Però la nostra reacció i l’actitud enfront d’aquest és essencial. El que haurem de fer serà escollir les bones opcions, les millors opcions per sentir, per pensar i actuar, tot i que, de vegades, això impliqui dir “NO” a on sigui i a qui sigui.

Relació de les imatges:
1.- Anton Roig Cardellà, visitant l'exposició: La Trinxera de Corbera d'Ebre. Aquest any 2013. Publicada al llibre El combat d'un Biberó, escrit per Maite Alberton Roig.
2.- Fotografia extreta del web batallaebre.org que il·lustra molt bé el fets d'anar a buscar aigua i el perill que el simple fet de beure representava.

La Plaça Nova o el carrer Bisbe Aznar

Fotografia realitzada des d’una certa altura, segurament donada per alguns dels edificis que tancaven l’espai per la banda del riu, fins als bombardejos de la Guerra Civil.

Llavors el carrer Bisbe Aznar no tenia sortida i comunicava directament en Carrer Canvis, éren els edificis construïts damunt de les voltes gòtiques del vall. En època medieval van ser la peixateria de la ciutat. La terminologia de plaça ve del moment en què es va cobrir en volta el vall i el carrer passa a ser una de les zones més amples de la ciutat, donant accés al Carrer Ciutat i deixant el conegut pont de Pedra (carrer de la Rosa) pel record, tot i que la toponímia encara es conserva.


A la foto d’inicis de segle i publicada per Fototípia Thomas hi podem veure un carro amb vela, i diferents botigues mítiques de la ciutat com la ferreteria Nivera, l’establiment Vergés o la coneguda Viladrich.

En quant als edificis val a dir que a la foto destaquen la casa Ravanals, i el conegut edifici de la Peixateria, tot i no ser-ho. Un edifici del segle XIV que encara conserva molts elements gòtics tot i ser completament reformat al XIX per fer-hi habitatges. Actualment, i per sort, les dues encara es mantenen en peu.


Per últim destacar la gran quantitat de tendals tirats als balcons i la poca gent, tot i ser una de les zones més comercials i de pas de la ciutat. Cal pensar que per travessar el riu (pel pont de Barques o de la Cinta), anar cap a la zona nord de ciutat (casa de la Ciutat, palau Episcopal, la Seu...), era necessari passar per aquesta zona: el centre de la ciutat, del segle passat. 

Un pati escolar i un claustre conventual

En aquesta entrada hi tornem als patis i claustres de la ciutat. En aquest cas ens traslladem a Jesús.
A la fotografia el que podem veure és la zona d’esbarjo i de pati que va ser utilitzada per els escolars del Col·legi de la Immaculada. Era una escola on cursar el batxillerat baix la tutela religiosa i promogut per Bisbe Manuel Moll Salord, va començar a funcionar a l’any 1953 i va perdurar fins a l’any 1972, traslladant-se a l’edifici del seminari de Tortosa i unificar l’ensenyança religiosa a les noves lleis educatives.
Actualment en aquesta zona de la fotografia hi podem trobar la pèrgola i plaça de la població.


Però abans de ser col·legi Diocesà, va ser Col·legi Màxim dels Jesuïtes (1884) fins que es traslladen a la població veïna de Roquetes a tocar de l’Observatori. L’edifici data del 1737 i es basteix a la vora del vell, casalot amb claustre central i església adjunta barroca i de dimensions més que generoses.  Aquest monestir de Santa Maria de Jesús, albergarà des de els seus inicis (1430) als Franciscans, llavors el raval, era conegut com de Sant Bernabé.

Com molts dels edificis vells i bells de Tortosa, han passat per diferents usos i mans, per un costat pot semblar negatiu però realment aquests usos han fet que perdurin fins als nostres dies. Entre altres ha estat després de la seva desamortització, 1835: hospital, caserna, fàbrica de vidre, de paper, casa de caritat,... L’església passarà a mans del bisbat i l’obrirà al culte, sent l’església parroquial del lloc.

Amb tot això ens cal destacar el claustre del mateix monestir, un dels més grans de Catalunya al seu moment, amb quaranta-quatre religiosos. Un pati conventual regular amb arcades de mig punt i amb un aire molt clàssic utilitzant columnes d’ordre dòric molt estilitzades, molt comú en decoració barroca. El claustre sols té una galeria a la planta baixa i les superiors estan organitzades amb finestres quadrades i regulars. El pati està presidit per un pou cec, i actualment mostra una vegetació estructura amb quatre parterres on destaquen dues palmeres.




Les fotos han estat enviades per una persona col·laboradora amb aquest espai. Les del claustre són actuals.

Aquest espai ha estat actualitzat a la llista dels patis de la ciutat de l'Ebre.

Les petites històries i els xicotets fragments de vida

Busquem relats de les dones ebrenques.


Amb el lema d’”envia’ns fotos de Cinteta” el que volem es transmetre la història a través d’aquestes dones. Amb l’afany de contextualitzar la història amb seva vida, el seu ideari, la seva família, el seu treball, la seva casa, el seu carrer, el seu barri...

Són petites històries o fragments de vida que fan d’aquest lloc, un espai viu. Realment un plaer de gaudir-ho amb vatros!

Animeu-vos a enviar-nos les fotos i la seva història a seveiwene@hotmail.com

La casa d’escaleta.

La ciutat de Tortosa al llarg dels segles XVII  i XVIII, comença a bastir un nou sistema defensiu, amb seqüeles urbanes importants per a la ciutat, que afectaran fins a l’actualitat. És a dir durant aquest dos segles la ciutat quedarà baix el poder de l’Exèrcit i de l’Església, tant al segle de crisi XVII, com al de recuperació el XVIII.

Després de tot un segle de guerres, amb la capitulació de Tortosa el 1708 i la nova ordenació de la ciutat i del territori a través del decret de Nova Planta, es va estabilitzar l’economia a la força i així començaria la recuperació econòmica i demogràfica.

Segons els estudis de Baila, els cens de 1719 i el de Floridablanca al 1787 extreu per a la ciutat un total de 16.138 habitants. És a dir un augment considerable de la població que es pot atribuir a una reducció de les epidèmies, de les guerres i davallada de la gana. Al del 1787 es pot extreure l’estructuració de la població activa, és a dir a que és dedicaven: de 15.467 persones que reconta el cens hi diu: un 79% dedicat al sector primari, un 10% al sector secundari i un 11% dedicat al sector terciari, més gairebé 800 persones que no comptabilitzaven al dedicar-se al món religiós.

Una economia basada a l’agricultura, amb una nova visió afrancesada, la qual va augmentar les terres de regadiu i més espai treballat. L’olivera i el garrofer seran els conreus més extensos al territori i els conreus intensius de regadiu al voltant de la ciutat i el riu. És a dir la gent deixa de treballar a la casa, per fer-ho fora: al camp, tallers, és el començament de la societat industrial.

En quant a la aristocràcia i noblesa de la ciutat cal dir que el seu poder llavors serà escàs i molt sovint no serà present a la ciutat, en quant a la indústria cal destacar que aquesta serà vinculada als productes de la terra, com fàbriques de sabó, explotació de barrella, molins i terrisseries...

En quant al transport dir que queda pacificat el mar i les carreteres, fet que potencia el moviment de mercaderies i el seu comerç, a més d’impulsar la navegació del riu amb la potencialitat del port dels Alfacs i el canal de navegació fins Amposta.

Tot i així, la ciutat no va saber capitalitzar aquesta relativa bonança i va quedar fora dels circuïts comercials que l’envoltaven i el seu desenvolupament va ser poc en comparació de les ciutats del seu ordre no atraient capital inversor ni públic, ni privat.

Una ciutat militaritzada i religiosa.

Durant aquests dos segles i fins a el primer terç del XIX, els vertaders protagonistes de la ciutat i la seva evolució seran els enginyers militars i la construcció d’aquests sistemes fortificats. Com a úniques edificacions significatives de l’època seran l’edifici del seminari i la seva església, el nou hospital de la Santa Creu, esglésies com la dels Dolors i Sant Blai o el convent dels carmelites.

És una ciutat closa, tancada, plaça forta. Per bastir quelcom nou, cal enderrocar quelcom vell. L’enginyer Gil de Frederic al 1766 va escriure “Y con estas translacions y fundaciones nuevas que se han permitido dentro de la Ciudad, por causa de haver-se derribado con las guerras todos los referides conventos, se ha estrechado la habitación para los Vecinos, pues se han derribado muchas casas para sus Construcciones”. Cases enderrocades i barris completament reformats per encabir els espais abans esmentats dins el clos urbà.

Una ciutat que comença ha entrar en una moderada expansió econòmica i demogràfica quedarà tenallada per els dos veritables poders al moment: militar i religiós. Tot i així, la ciutat començarà una nova etapa de renovació urbana i constructiva influenciada per les grans ciutats del seu voltant Barcelona i València.


Els habitatges. La casa d’escaleta

L’arquitectura domèstica d’una ciutat conventual, és utilitària, tret dels espais reservats per a les altes classes socials de la mateixa: palaus, casones. Els habitatges comuns són els més extensos de la ciutat, sense pretensions estilístiques i hereva d’una arquitectura medieval. Juan F. Peyrón va descriure la ciutat així: “Esa Ciudad es Antigua, bastante grande y mal construïda...” Cal pensar que la ciutat, de carrers estrets i per asfaltar, no deixava massa bona imatge. El creixement demogràfic implica una densificació del casc, on comença a minvar l’espai lliure al seu interior i l’altura de les cases comença a ser més elevat, tot i estar controlat per l’estament militar aquesta qüestió, a més de la densificació de ravals propers com el de Sant Vicent, la Creu, Roquetes i Jesús. Una de les característiques principals d’aquest moment constructiu és l’aparició del balcó.

Podem fer les següents classificacions dels habitatges de la ciutat: 1) la casa unifamiliar, habitada per artesans i comerciants, derivada de la tipologia medieval. D’un o dos pisos, amb planta baixa dedicada a obrador, botiga... Amb escala per accedir a les plantes superiors i sovint amb pati exterior o eixida. 2) Cases ocupades per estrats socials intermedis, és a dir, professionals liberals, metges, notaris, militars, religiosos,... de més superfície que l’anterior i amb més cambres, la planta baixa serà ocupada per estables i bodega. 3) Palaus i cases senyorials, en elles es pot observar pretensions estilístiques, amb un significat: marcar la diferència i posició social. La major part d’aquets casalots seran remodelacions de nuclis anteriors del segles XIV o XV, en aquests també apareixen els balcons (com a exemple els palaus Despuig i Oriol, que seran retirats en les últimes restauracions). 4) La casa plurifamiliar o d’escaleta.

La casa d’escaleta és una nova tipologia que apareix al nostre territori, sobretot a les ciutats closes, derivats de l’augment de la població i de la falta d’espai urbà dins la ciutat. A falta de terrenys caldrà guanyar-lo amb altura. Edificis que amb aspecte de casa unifamiliar, albergaran diferents famílies, en règim de lloguer. Una tipologia urbana que deriva de l’època medieval, de la casa artesana o menestral; on a la casa es feien totes les activitats: era taller, espai comercial, lloc per viure, amb pou, cuina, rebost, galliner, pati... On viure la família, treballadors i fins i tot criats... Un espai culminat per golfes i coberta de teulada.

 Ara, amb la nova tipologia, els espais seran petits i superposats verticalment, sols per viure, amb un o dos espais, cuina i escusat als quals s’accedeix per l’escala. És la superació d’una tradició constructiva, que va anat canviant-se per adaptar-se a les noves necessitats i formes de vida de la societat. Era una construcció lleugera, econòmica, de nova construcció o d’adaptació ja que moltes cases d’artesans s’aniran transformant i que eclosionarà a la segona meitat del segle XVIII i continuarà construint-se fins al segle XX, a la ciutat de l’Ebre.

Per fer un anàlisi i conèixer millor aquesta tipologia d’edifici farem una petita descripció de les seves característiques més importants i singulars.

L’escaleta
És l’element transformador i principal de la casa, aquesta deriva de la tipologia medieval de l’escala de caragol. És el que fa canviar de casa artesana a un nou tipus de casa d’habitatges. Era única i continua de baix al terrat, xicoteta, estreta, fosca i angosta, que donava accés als diferents pisos, comunament sòl ser cega (sense llum o forat vertical) i del tipus d’anada i tornada (dos trams rectes de sentit oposat) amb petits replans als extrems. En la seva majoria són escales de volta realitzades de maó, graons de maó i rajola damunt, en alguns casos apareixeran manises en la contra-petjada per decorar l’espai. Els sabaters (peça  d’unió entre la vertical i l’horitzontal) solen ser de fusta, tret dels primers trams que són de pedra. La barana de la mateixa si existeix solen ser de ferro forjat molt senzilles o d’obra amb passamans de fusta.

El sostre
Realitzats amb bigues de fusta, majoritàriament pi del país, consistia en volta de rajola i paviment segons la funció i la qualitat desitjada. Fet que permetia per primer cop un bon aïllament entre els pisos.

El terrat
És una de les novetats d’aquestes edificacions, té un significat funcional, com un espai comú i necessari, obert al cel. Aquest espai venia a substituir els espais que la casa artesana tenia; el pati, l’eixida, porxades, golfes,... Un espai de veïnatge, on fer festes, llavar o estendre la roba. A més aquesta solució, era més econòmica que un sostre amb pendents i de teulada, l’espai ara serà llis i inclinat cap al carrer per desaiguar en caiguda lliure.

Façana
Aquesta estava coronada per un ampit o barana que tancava l’espai del terrat. Aquesta no tenia cap pretensió estilística, i si la té dependrà del poder adquisitiu o voluntat del promotor de l’obra. Sovint la façana té un sòcol de pedra. L’ús de pedra denota també el poder adquisitiu de l’habitatge. Aquells de nivell alt, la pedra, es fa servir en tota la planta baixa, recercats de les portes, balcons, finestres i cantoners. A les de nivell més baix la pedra desapareix i és substituïda per l’arrebossament. En alguns casos és pintada o poden aparèixer esgrafiats.
A més en ella es pot veure l’organització jeràrquica de l’habitatge. La qual s’expressa horitzontalment i de baix, cap a dalt. Apareix una disminució progressiva d’altura de les plantes, una reducció d’obertures, amplada i volada dels balcons. També es fa notar amb l’ús del materials (fusta, terres, sostres,...) i de les seves qualitats, sent més senzill com més alt.


Els balcons
Són els grans protagonistes d’aquest tipus de casa. Solen estar fets d’una llosana de ferro i rajola, molt sovint és l’única nota de color que mostra l’habitatge en la seva façana, amb barana de ferro. Aquelles cases de més alt nivell mostren una gran llosa treballada, com a pis del balcó. Aquets a l’igual que a la façana, fan referència a la jerarquia anteriorment descrita, quan més alts, més petits i més estrets.
Les finestres i balcons, normalment són protegits amb tendals. Són així com el terrat, l’únic espai de connexió amb la vida pública de la ciutat, en molts casos i en aquelles cases que no disposen de terrat serà el lloc on estendre la roba o prendre la fresca. També en aquesta època es quan comencen aparèixer gelosies, un sistema de cobriment que serà el precedent de les tribunes.

El maó
En aquestes construccions i per la reducció de despesa, es fa el canvi de pedra per maó. Aquest canvi es fa de forma progressiva, fins a ser amb companyia de la fusta els primers materials utilitzats.
Els paviments, majoritàriament seran taulells de fang cuit, comunament posats en forma d’espiga, també progressivament hi haurà la incorporació de manises en sòcols, per guanyar en netedat i evitar humitats.

L’habitatge
Entre les seves estances hi haurà una gran varietat de models. La majoria d’ells disposaran d’un espai d’escusat, altre de cuina, altre de zona de vida i una cambra on dormir, adequats a les noves classes socials que començaven a formar-se. La majoria d’ells xicotets, seran de lloguer. Com hem explicat amb la jerarquia, en la construcció en el seu habitatge també passarà: al primer pis viuran les persones més acomodades, mentre els pisos superiors seran ocupats per gent amb menor poder adquisitiu, ja que el seu lloguer també serà més econòmic. En alguns edificis hi ha un espai per poder poar des de dalt l'aigua del pou.

Els baixos
Majoritàriament tots els baixos tenen la mateixa estructura. Dues obertures, la més gran que dóna accés al taller, obrador, estable, pallissa o  botiga, si l’edifici és molt estret sols hi haurà una obertura i els veïns accediran a casa a través de la  botiga o obrador. La petita és aquella que dóna pas a l’escala, totes aquestes portes a la seva part superior hi tindran una reixa, la qual serveix per donar aire i llum a l’entrada i la part baixa de l’escala, per altra part la més fosca. En alguns casos, a Tortosa hi és present, a sobre d’aquestes portes apareix un entresòl, un espai aprofitat per l’altura de la planta baixa i que sovint és utilitzat pels botiguers, pagesos  o artesans instal·lats allà. Lluny de tenir llum elèctrica a la porta apareix el picaport, una peça de ferro sovint figurativa d’una mà, que servia per picar la porta i comunicar-se amb els veïns: un toc = primer pis, dos tocs = segon pis,.. i així successivament.


Aquests habitatges, es seguiran construint i no sols a la ciutat, sinó també als ravals, els qual van començar acollir també un gran nombre d’habitants, que no encabien dins les muralles. Els podem trobar sobretot a Roquetes i Jesús, tot i que la majoria d’aquestes construccions aquí eren unifamiliars, és a dir, un habitatge pel mateix nucli tot i albergar diferents generacions de la mateixa família. El tret característic d’aquest tipus concret de cases, als ravals, és la planta baixa. La porta n’és l’única obertura a nivell de carrer, i en molts casos en aquestes cases la zona de cuina i menjador es situa a l’entresòl per deixar espai lliure a la planta baixa per a les eines i útils del treball al camp.

L’adopció de l’estructura d’escaleta en habitatges unifamiliars dins les muralles és deguda a la reducció de la mida dels solars. Un exemple pot ser el barri de Santa Clara i Sant Jaume, urbanitzat al llarg del segle XIX, amb solars minsos i superposició de plantes amb l’escala com a element vertebrador de la mateixa.

Aquestes cases no es perdran amb el pas de temps i van ser inspiradores de les noves construccions dels eixamples, que aviat s’obririen en les ciutats, en el cas de Tortosa també ho trobem de forma molt exemplar en edificis com són la Casa Wenetz (1864), on s’estableix una jerarquia organitzativa, de baix cap a dalt, on destaca el pis principal i l’ús del balcó i culminada amb terrat. Aquesta estructura la trobarem als diferents edificis dels eixamples tortosins, al Temple un exemple encara existent pot ser la casa Matheu o la casa Margenat.

L’abandonament i declivi del nucli antic.

En quaranta, com a molt cinquanta anys el nucli antic de la ciutat ha perdut la seva vida. En part per culpa de les cases d’escaleta. Aquestes cases havien albergat tota una saga familiar de gent treballadora, que malgrat les incomoditats i les mancances dels habitatges havien forjat tota la seva vida al barri, creant una gran xarxa social i comunitària al seu voltant.

El per què la responsabilitat la té aquesta tipologia de casa és evident, per la manca d’adaptació a les noves formes de vida, que comporta la cultura dels mass media. Són els anys de recuperació dins del franquisme, els anys 60, la generalització d’electrodomèstics sobretot la TV, que mostra uns models de vida molt allunyats de nosaltres però que tot i així anirem abraçant. Per altra part, cal esmentar la febrada pel totxo, la construcció de barris nous sencers que s’enceta en aquesta època i perdurarà relativament fins gairebé pocs anys. La construcció de pisos, més amplis, més assolellats, amb ascensor, aparcament i tants altres extres, faran que aquells que habitaven a Ciutat Vella, facin un canvi cap als afores.


Són molt poques les parelles joves que s’ubicaran al centre durant aquestes dècades, deixant els barris per la gent gran que de mica en mica ha anat faltant, deixant les cases sense habitants i abandonades. A més d’aquest problema d’abandonament progressiu, cal sumar-li altres: als anys 80, molt dels propietaris es desfan d’aquestes propietats, per no pagar impostos i les lliurava a l’Ajuntament de la ciutat, que no podent fent front a tant habitatge vuit i en mal estat, optava per enderrocar-lo amb la intenció de crear espais lliures dins d’un casc urbà tant densificat. És el que coneixem com esponjament urbà, i que sempre s’ha practicat, un exemple el tenim amb la creació de la Plaça de l’Àngel als anys 30. Per altra banda, en molts casos mai s’arribarà a reconstruir allò que va deixar malbé la Guerra Civil i molts edificis restaran així: enrunats, fins fa relativament poc, més de 2000 persones mai van tornar a viure al centre de la ciutat, després del conflicte bèl·lic.

Amb aquest panorama tant desolador, el preu de l’habitatge ha anat en caiguda lliure i moltes de les zones han estat ocupades per nivells socials baixos, als quals caldrà sumar-los l’arribada de nouvinguts en la dècada dels 90 i 2000. Molts dels propietaris que quedaven, van començar a vendre i a llogar llavors, tot i ha que dir-ho, a preus un tant impensables. Alguns d’aquets immigrants a la vegada desapareixien i els abandonaven fent negoci amb el préstec rebut, deixant la propietat al banc. És aquí, on en molts casos i degut al fort abandonament d’aquets habitatges comença l’ocupació. En total es comptabilitzen més de dues-centes cases tapiades per l’Ajuntament en Ciutat Vella, sobretot als barris del Garrofer, Santa Clara, Castell i voltants del carrer Montcada, cases majoritàriament sense propietari resten a la sort de ser ensorrades per un temporal. Per una banda el consistori ha parat l’ocupació il·legal, però per l’altra no ha posat cap remei al veritable problema que és; l’abandonament dels barris històrics. Amb les tàpies les cases queden buides i totalment desprotegides, cosa que fa que any rere any s’assoli alguna d’elles.

Són alguns del problemes del casc antic de Tortosa, però no tots. La ciutat en relació amb els seus habitants, és la que té més percentatge d’habitatge vuits de Catalunya. En altres indrets edificis/carrers sencers estan sotmesos a la pressió immobiliària i molts d’ells tocats de mort o ja enderrocats. Una greu falta de sensibilització per part del consistori i de les administracions per recuperar, restaurar i reutilitzar el centre històric de la ciutat, per evitar el despoblament i per facilitar la convivència entre diferents cultures, fomentant l’atracció de gent jove com a nous veïns i estabilitzar el petit comerç urbà. Aquestes mancances fan que sigui difícil d’aturar la decadència de la ciutat, tot i que sembla que comenci a canviar en alguns aspectes, però del tot insuficients.


Relació de les imatges.

1. Façana de les cases d’escaleta: Carrer Santa Anna, Carrer Croera, Carrer Ferran Clua, Plaça dels Estudis, Carrer del Vall. A totes elles es pot veure com es reprodueix l’esquema constructiu i la jerarquia de les altures.
2. El color dels balcons, de dalt a baix i d’esquerra a dreta: Carrer del Vall, Carrer Nou de Santa Clara, Carrer Escorxador, Carrer del Vall, Carrer Ferran Clua, Carrer Santa Anna, Carrer de Sant Lluís i Carrer Nou Cirera. Es pot comprovar la gran varietat de dissenys i colors a les manises de la llosana del balcó.
3. Els esquemes dels baixos, d’esquerra a dreta: Carrer Replà, Carrer Escorxador, Carrer Santa Anna.
4. Les reixes, element de ventilació i guarnició del portaló, d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Carrer Montcada, Carrer Replà, Rambla Catalunya, Portal del Romeu, Carrer Montcada i Rambla Catalunya. Les dues reixes més modernes són de Ferreries, tot i formar part dels eixamples moderns de la ciutat l’esquema de la reixa a la porta, era un fet comú i continuador de la tradició constructiva.

Bibliografia.
BAILA i PALLARÉS, Miquel A., La ciutat de Tortosa. Evolució de l’espai urbà. Ed. Antinea, Vinaròs, 1999.
ROSELL COLOMINA, Jaume. La construcció en l’arquitectura de Barcelona a finals del segle XVIII. Tesi Doctoral, Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona 1996.
Diari Punt-Avui: La Tortosa que no s'ensenya, 21/02/12, article de JOSEP BAYERRI.
Diari Punt-Avui: La ‘casa d'escaleta', 06/10/12 article de FRANCESC ROCA.
Bloc: A plomo y a nivel:  “Casas d’escalerilla o escaleta” per CARLOS IZQUIERDO.


La reconstrucció del Pont de l’Estat, VII

A les dues primeres imatges el que més ens crida l’atenció és el gran cabdal que portava el riu, aquell hivern.  La riuada del 1940, en plena postguerra,  va fer desaparèixer les barques de formigó que sostenien la passarel·la provisional de peatge, deixant fins al final de la inauguració del pont, el pas de mercaderies a mans del pontó o pas de barca. Aquesta comunica la zona del Mercat amb la zona de la Casota, una barcassa que s'ajudava d'una maroma per travessar el corrent del riu.




A la primera imatge al fons es poden veure dues d’aquestes barques de formigó, també és interessant fixar-se en quin estat continuaven la majoria d’edificacions a la ciutat, un any després del final de la guerra. La Casa Llorca, encara mostrava les seves entranyes als passejants, pels traus de la façana del pati. Al igual que la següent fotografia on podem veure que cap de les finestres i portes dels balcons té vidres, tot i ser hivern i estar habitat. Fixeu-vos amb la dona dempeus al balcó del xamfrà i els xiquets del pis de dalt, a més de la roba estesa. 




Segurament va ser tot un esdeveniment. La  ciutat assolada començava a pavimentar el pont. Sense la passarel·la i per evitar la lentitud de la barcassa de pas, aviat deixaran passar als civils pel pont, malgrat no estar acabat, per travessar a l’altra riba.


Tot d’una emprenia una reconstrucció que serà tan traumàtica per la ciutat. 
Imatges cedides per Ignació Irazuzta Ugarte.

Tirant lo Rall; José Aliau Casanova

Fa poc vaig descobrir aquest espai, un lloc web que centra la seva activitat en posar a l’abast de tothom la història de Deltebre i del delta de l’Ebre a través de la recerca, recopilació i la documentació de fotografia, vivències i testimonis dels seus habitants. Activitat que porten fent des del 2008.

Si teniu un moment us recomano bussejar  per aquest espai TIRANT LO RALL tant acurat i per exemple veure alguns dels més 300 vídeos que tenen al seu canal de youtube, entrevistes, exposicions...

Com ve diuen el nom ve de, a vore què pesquem; tirar el rall. Cercar la gent i capturar la seva memòria, buscant tresors del nostre patrimoni cultural i etnològic.

Nosaltres com a mostra un botó, us deixem una fotografia del 1948 realitzada per Aliau. Al paisatge de platja deltaic (far de Buda) hi podem veure una balena embarrancada i un grup de gent mirant-la, segurament sorpresos per la troballa.



Les fotos de José Aliau Casanova (1921-2012), per a nosaltres i per proximitat amb el nostre projecte de Tortosa Antiga, han estat tot un grat descobriment. Un home que va comprar la seva primera càmera a casa Daufí de Tortosa, començant a fotografiar allò que passava al seu voltant: gent, treballs, família,.. Va ser pagès tota la vida i per aquesta raó les imatges corresponen a les activitats de les feines dels arrossars i la vida al voltant dels mateixos. L’estiu de 2012, la seva filla va fer una selecció de prop de 200 imatges per a l’Arxiu Cultural de Deltebre. Més informació a l’entrada: Un home curiós com jo no en trobaràs, no! 

Font de la fotografia i de la informació el web Tirant lo Rall

Les palmeres del Parc


Fotografia de Lucien Roisin, de la zona de les palmeres del Parc. Als inicis del segle XX.

Altar barroc, de la Cinta

Altar de la reial capella de la Cinta, obra de gran valor situada dins de la Seu.


Els treballs de construcció comencen el 1672 i acabaran al voltant del 1825. Moment en que es va inaugurar pel bisbe Damià Saenz, el retaule major de marbre. Emmarcant amb dues columnes corínties, l'aparició de la Mare de Déu, entre àngels i núvols fent connexió amb el seu culte i el miracle de la seva aparició la nit del 24 al 25 de març de 1178: la Verge li va lliurar al clergue el cenyidor que portava al vestit, com a mostra d'afecte als pobladors de la ciutat i bons cristians, al haver construït aquella Catedral per honrar-la a ella i el seu fill, envoltada com apareixen a la iconografia de l'altar de sant Pere i sant Pau. Elements iconogràfics sempre repetits, als reliquiaris, altars, quadres, pintures... i sobretot a la Porta de l'Olivera.

Actualment no es coneix l'autoria de l'altar, al contrari del que passa amb l'autor de les pintures de la mateixa capella, realitzades pel mestre valencià Dionís Vidal. Al tabernacle hi trobem el reliquiari xicotet de la Cinta, l'únic dels dos que queda.



El barri de Sant Jaume, abans de la guerra

És la fotografia que en fet servir per il·lustrar la capçalera del nostre bloc.


Imatge dels anys 20/30 del segle passat, realitzada segurament des del turó de la Suda. On és protagonista la parròquia de Sant Jaume (actualment és una plaça) i l’escorxador de Pau Monguió. Altre aspecte a destacar, és veure la línia primitiva del barri i les hortes fins arribar al riu (actualment tot urbanitzat).
A l’altra riba un fumeral traient fum i Jesús, tancant l’escena el massís dels Ports.


Fotografia de Gonzalo Reparaz Ruiz, font Cartoteca Digital.

Un lloc per on passejar



Retrat d’una parella a un racó del Parc (al menys ho sembla, però seria difícil de determinar), als anys 20 del segle passat. Paga la pena prestar-hi atenció a la indumentària i complements com els barrets i el para-sol. Imatge trobada a internet. 

La reconstrucció del Pont del Estat, VI

Recuperem la seqüència de les imatges que ens va enviar Irazuzta Ugarte, per si no la recordeu deixem aquí els enllaços següents: FASE1FASE2FASE3FASE4FASE5.



Primer arc rebaixat i tensor, que es va construir: el de la riba de Ferreries.


En aquesta imatge podem veure com es van creant les voladisses, que seran les futures voreres del pont. 


Arcs de la riba dreta i central, en aquestes imatges es pot veure tot el sistema de grues que permetia la seva construcció i com el riu baixava de crescut, aquell hivern del 1940.


En aquestes quatre imatges comencem a veure una de les parts més significatives de la construcció d’Eduardo Torroja, els arcs del pont. Uns arcs que des de la seva construcció passaran a formar part de la imatge més reconeguda de la ciutat.  

Carlota de Mena

Va formar part d’una important nissaga de comediants catalana del segle XIX. Filla de Dolores Z. de  Mena va néixer a Tortosa el 1845, de manera accidental, és a dir, mentre la mare feia una gira amb la companyia de teatre en la que treballava. La seva carrera va començar als nou anys debutant de la mà d’un padrí excepcional, Julián Romea, acompanyant la seva mare a escena.

Filla d’actriu, serà també mare d’actriu. Amb el seu treball fomentarà el que llavors es coneixia com el teatro regional, mai actuarà a Madrid, desenvolupant la dramatúrgia i la llengua catalana, entroncant-se amb la renaixença cultural del país.


Va ser la gran dama del teatre català del segle XIX, brillant tant amb el drama, la comèdia o el sainet, una actriu que controlava el seu repertori, tenia un bona relació amb els dramaturgs teatrals i va defensar un nou model de teatre, apostant sempre per la llengua catalana. 

Immersa en un mon d’homes Carlota de Mena va brillar, destacant en tots els papers, de primera dama jove, de primera actriu i sovint de característica, donada la seva gran versalitat. Dona de gran bellesa i extrema elegància, amb veu vellutada i expressiva, que acompanyava d’una mirada penetrant. Va gaudir d’un gran èxit, reputació social i d’una vida acomodada a diferència de la gran part del gremi de comediants d’aquell temps.

Casada dos cops, primer amb Carles Delhom i després amb Antoni Tutau (1844-1898) amb qui fundarà la companyia de teatre Tutau-Mena, el 1870. Antoni Tutau, nat a Figueres el 1844, va ser un dels millors directors teatrals del segle XIX. Va debutar com a actor professional al Teatre Odeon de Barcelona l’any 1865. La Tutau-Mena va ser tota una institució independent del teatre català, donant vida a les vetllades d’hivern als teatres del Passeig de Gràcia, rivalitzant amb la companyia del Romea, alternaven el gènere melodramàtic amb comèdies catalanes, sent la primera actriu, la seva muller: Carlota de Mena. Tutau va fer, entre altres, les primeres produccions d’Ignasi Iglésias i va ser l’introductor d’Henrik Ibsen a Catalunya. Entre altres coses acolliren al seu teatre l’Olimpo l’Associació d’Autors Catalans, també encapçalaren cartells dels teatres Novetats, del Gran Via, Principal, Tívoli, Romea, Liceu... Entre les obres que van representar destaquem Gal·la Placída, El fill del Rei, La boja, L’ànim morta, La dida, El ferrer de tall, Les joies de la roser, Locura de amor,...

La seva fama va ser tan gran i el seu potencial social tan extens, que fins i tot van ser inspiració per als dramaturgs. Era la família d’actors per excel·lència de Catalunya i Francesc de Sales Vidal i Torrents els va escriure “Una actriu en miniatura”, on es veu com es crea una vocació dins d’un nucli familiar de comediants. El personatge de Lola, va estar inspirat amb la filla de Carlota, resultat del primer matrimoni, Dolors Delhom i de Mena (1867-1912), la qual es farà actriu en contra de la voluntat dels seus pares. Repetint la història de Carlota amb la seva mare. Aquí baix unes fotos del gendre i de la filla, caracteritzats per a l'obra teatral Els Vells, d'Ignasi Iglésias.


Dolors Delhom i de Mena debutà al teatre català de molt jove. Es casà, amb segones núpcies amb Enric Borràs (1863-1957) i treballà com a primera actriu en la companyia d'aquest; hi estrenà, entre d'altres, les obres: La pecadora, Aigua que corre, El camí del sol i Mossèn Janot (1898), d’ Àngel Guimerà; Els primers freds, La mare eterna i Els vells (1903), d'Ignasi Iglésias; i L'heroi i El místic (1903), de Santiago Rusiñol. Es retirà del teatre en passar-se definitivament el seu marit al teatre castellà i tenir una mort prematura als 45 anys de vida, tot i així va ser una actriu pionera i seguidora del camí emprès per la seva mare del desenvolupament del teatre català i la seva difusió.

Carlota de Mena, no sols va ser espill i mestra per a la seva filla Dolors, altres actrius es van formar al seu voltant com Adelina Sala, Concepció Llorente i Angelina Caparó entre altres. Després de la mort del seu segon marit, ella va continuar treballant i fent gires per tota Catalunya fins el dia de la seva mort.

Tenia 57 anys i va patir un atac d’apoplexia al final del primer acte, d’una de les seves obres favorites: Locura de Amor, del dramaturg Tamayo y Baus. El públic manresà va quedar ben esglaiat al presenciar-ho, les seves restes van ser enterrades a Barcelona, conjuntament amb el seu marit Tutau.

A la premsa tortosina de l’època podem llegir el següent: “... elevar nuestro teatro regional a gran altura. Si Carlota de Mena hubiese podido desarrollar sus facultades en un ambiente artístico mayor organizado y de más amplios horizontes, habría llegado a ser una celebridad europea. Pero catalana de corazón, quiso consagrarse únicamente al teatro regional, que por su vida lánguida no puede ofrecer un premio positivo al mérito de los artistas. Por esto Carlota de Mena, después de consagrar toda su vida al arte y haber sido la actriz mimada de nuestro público, muere pobre, en Manresa, donde al frente de una modesta Compañía había ido a parar, siguiendo sus obligadas tournéss por los teatros de localidades de tercero y cuarto orden. La enfermedad que la ha llevado al sepulcro la hirió mortalmente en el teatro, al final de un acto, cuando el público sugestionado por el talento de la gran actriz prorrumpía en calorosos aplausos. Muerte digna en verdad de su vida accidentada: ha caído trabajando, oyendo los aplausos del público que tanto ella dominaba.” Article publicat a La Verdad el 31 de desembre del 1902.

Unes ressenyes un tant dures, per a una gent que va fer tot el possible per revifar la cultura catalana arreu del país, en tots els sues àmbits. En aquest cas el teatre. Renunciant conscientment com ve diu l’articulista a horitzons més amplis i consagradors. A l’actualitat un simple passatge al barri del Poblenou de Barcelona i un premi teatral tortosí, fa homenatge a aquesta actriu catalana.

Fonts:
Fotografia de Carlota de Mena, extreta del bloc La Raconera.
Pascual, Isabel; A propósito de "Una actriz en miniatura". Universitat de València.
Morell i Montadi, Carme; El teatre de Serafí Pitarra: entre el mite i realitat. Abadia de Montserrat.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...