Les màquines del Canal


La construcció del canal de l'esquerra, amb les màquines a vapor de principis de segle XX.
Postal de Ramon Borrell i Codorniu, editada per a Hipofosfitos Salud.

El barri de Sant Jaume.


Comencem a parlar d’aquest barri en època medieval, ja que sent emmurallada al segle XIV la ciutat i dividida en quatre parròquies, Sant Jaume fou una de les més grans: al nord de la ciutat i als peus del turó que conforma el Castell de la Suda. La parròquia incloïa els calls i la moreria, és a dir les minories religioses, formant el que avui en dia es coneix com el barri de Remolins. El fet de començar a parlar d'aquest barri en època medieval, deriva del gran desconeixement que se té, del que va poder ser de la ciutat ibera o romana, doncs no queda clar si aquest sector va quedar intramurs o fora de la muralla romana, tanmateix passa amb el període visigòtic.

En quant a la ciutat musulmana, la medina emmurallada podria correspondre a la superposició de la ciutat romana i alguns autors la delimiten al nord amb la Esplanada de Remolins i al sud l’eix dels carrers Taules Velles i Doctor Ferran on apareixen els quatre cantons com a un possible reflex de la confluència viària i entrada principal al recinte. Llavors la medina es mostrava com un territori encaixat entre la Suda i l’Ebre i més enllà d’ella els ravals que com a satèl·lits de la ciutat van perdurar fins la conquesta al SXII de Tortosa.

Aquesta subdivisió de la ciutat en parròquies, no era una altra cosa que un fet administratiu que apareix per primer cop al 1275 a al “carta de paeria”, inclosa al llibre de les Costums, que amb les denes (agrupació de deu cases) feia molt eficaç la recaptació d’impostos i l’organització urbana.

Feta aquesta petita introducció, nosaltres en centrarem en l’actual Sant Jaume, és a dir, l’espai que comprén com a límit: al nord el final del carrer Major de Sant Jaume, on possiblement quedarà situat el portal de l’Assoc al que molts autors anomenen el mur de la Cortadura, i al sud el inici del carrer de Santa Anna on situar el Portal de Tamarit, dos carrers que formen part del gran eix viari medieval de la ciutat completant-se amb el carrer Croera i el carrer Ciutat. Això no vol dir que a la part nord fos el límit de la ciutat, ja que al 1186 apareix el nom de Remolins i se cita com un espai intramurs, sent el carrer Major de Remolins la continuació al nord de l’eix viari fins al barranc del Cèlio, on apareix el portal de Vimpeçol.

Llavors aquest tros de ciutat era un terreny allargassat i en pendent cap al riu, amb la parròquia amb el seu pati al davant i la casa abadia a la part posterior, les cases recollides i protegides del riu per un tros de muralla.


La planimetria fins a finals del XIX i algunes visions dibuixades.

En aquesta entrada ens centrarem en la planimetria del barri i de la seva evolució. Fent un xicotet resum trobarem que amb la primera planimetria el barri el conformava simplement el gran eix viari i que de mica en mica es va anar poblant, envaint la zona de protecció del turó del Castell.  

La primera visió que tenim de la ciutat no és una planimetria, és un dibuix realitzat per Anthonie Van den Wijngaerde a l’any 1563. Un dibuix que té una intenció descriptiva, gairebé fotogràfica, però que no té en conté la perspectiva, ni la realitat. És més bé una interpretació d’allò que veia, una realitat subjectiva de gran qualitat i detall, que mostrava els principals volums de la ciutat, sent la primera descripció gràfica de la ciutat coneguda.


Ens mostra un barri apinyat entre la Suda i el riu, continuador de la façana fluvial i a diferència del sector sud que restava lliure de muralla, aquí veiem com les pròpies cases comencen a fer la funció de muralla i com apareix un mur que arribarà fins a la torre del Rec. És a dir, els murs i cases en aquest sector fan de muralles protectores, no sols a possibles atacs sinó també a les avingudes dels rius que moltes vegades causava desperfectes en aquest sector on el curs fluvial presenta un revolt i estava a tocar de la ciutat. El sector descrit mostrava tres portals que donaven accés al riu: Tamarit o Sant Blai, Sant Jaume i Sant Nicolau. El nom deriva de la proximitat dels edificis religiosos a estes portes secundàries. Al dibuix es poden observar perfectament aquest volums, tot i així el volum de Sant Jaume, una edificació amb contraforts, rosada i torre-campanar a la façana, es veu una mica desplaçat cap al nord tal vegada per a potenciar la perspectiva. Realment un lloc altament edificat amb temples i convents, molt possible per atraure  la població cristiana cap aquest sector i poc urbanitzat per cases particulars, comparat en altres llocs més densos de la ciutat, ja que es veuen horts, vegetació i molts espais lliures.

Un cop desplaçades les minories cap al nord, va poblant-se de cristians durant tota l’època medieval. Ja que la situació de Sant Jaume era més segura, propera a la Seu i estava millor protegida per muralles serà el sector que es poblarà més ràpidament que no pas el barri de Remolins. Tanmateix tota la parròquia anirà ocupant-se per cristians durant tota l’època, ja que aquestes minories seran expulsades del territori i perdent privilegis progressivament, els jueus primer. La Disputa de Tortosa 1413/14 és un fet d’aquest desprestigi, i posteriorment l’expulsió d’un gran nombre de moriscos cap el 1610, encara que el cas del Bisbat de Tortosa va ser particular.


A partir del primer plànol de la ciutat de Tortosa de González de Mendoza al 1642 i amb la transcripció de Vidal (2006) del seu text, ens podem fer una idea de com era el barri fins l’època moderna. Mostra una planimetria medieval encara que està fet al marc de la revolta dels Segadors. Amb una certa simplicitat mostra com carrerons pugen cap al turó de la Suda i sent l’eix central del barri, el carrer Major de Sant Jaume i Santa Anna, el que acolliria les façanes principals de les cases a més de la ubicació de les esglésies. A més mostra una nomenclatura que dóna sentit i nom als espais a remarcar, així diu: “La Cortadura que divide la Villanueba de la ciudad, con un trozo de muralla antigua color roja, señalada con letra G, y lo demás que corre de color amarilla hasta letra H, que atrabiessa desde la muralla del río hasta la del pie del castillo, es la que se ha de hazer, quedando la dicha Villanueba cortada a fuera”.

El mur de la Cortadura: murs que als segles XIV i XV ja eren considerats vells, eren un murs que baixaven de la Suda fins la muralla que donava al riu, separant la Vilanova de la resta de la ciutat. Al mur s’obria un portal interior nomenat de l’Assoc, aquest pany de mur va ser renovat a principis del SXVIII. Si al plànol de 1642 es veu tot el recinte urbanitzat amb la renovació de la Cortadura s’enderrocarà gran part d’aquestes edificacions, entre elles el convent de la Ràpita (monges santjoanistes arribades cap al 1484) i el temple de Sant Nicolau, creant l’esplanada de Remolins, que era un espai per a millorar i facilitar el moviment interior de tropes. Amb aquesta renovació del mur interior se va completar el que ja s’insinuava al plànol del 1642, els dos baluards: un a l’est anomenat Baluard del Riu i altre tocant la Suda anomenat de les Bruixes, el tram del mur recorria els actuals carrers Cortadura, Rasquera i Hospitalet. Això va estroncar el desenvolupament de la parròquia o barri, que no serà fins al final del segle XVIII i XIX que tindrà un boom demogràfic, però va afavorir la seguretat d’aquells que habitaven dins del mur o “Vilavella”. A més cal destacar el dibuix o projecte d’edificació d’un baluard semblant al del Cap de Pont que mai va ser construït i que hagués arrasat tota la vila nova. Un sistema defensiu que facilitaria la defensa de la ciutat que no va fer-se, ja que es va apostar per la construcció del Fort de Tenasses.


El dibuix de 1648, ens mostra la part de la ciutat referida. Fragment  de la vista de Sieur de Beaulieu, que descriu el setge de la ciutat per les tropes franceses. Beaulieu era militar, enginyer, geògraf i mariscal de Lluís XIV, va treballar per al Rei Sol com a cronista gràfic de les campanyes militars, per tant va recórrer Catalunya durant la Guerra dels Segadors. El fragment que mostrem pertany a la seva segona obra Les glorieuses conquestes de Louis le Grand. Com es pot comprovar i per comparació amb el primer dibuix podem observar que hi ha una idealització dels edificis, tot així el que sí que té una gran importància és la descripció de la topografia de la plaça forta i tot el seu sistema defensiu. Tot i que hi ha equivocacions com és la direcció de la corrent de l’Ebre, utilitza escales diferents i amb elements tipogràfics assenyala edificis que seria impossible de veure i que col·loca en punts totalment inversemblants, com és el cas de Sant Jaume on plaga d’edificis monumentals el sector i mostra les religioses de Santa Clara amb la H i Sant Joan de l’Hospital amb la I. Totes aquestes il·lusions que mostra Beaulieu són per fer el conjunt més entenedor i no deixar cap element per descriure.


Amb el mapa anònim del XVIII, que es troba en el Castell de Montjuïc, hi trobem clarament el fet constructiu del mur de la Cortadura, de l’Esplanada de Remolins i d’una major densificació i intricació de la trama urbana, derivada de l’augment de la població, gràcies a la pau i bonances econòmiques degut a l’evolució de l’agricultura i les manufactures, al períodes posteriors a la guerra de Successió. La ciutat de Tortosa passa a tenir aproximadament uns 29.000 habitants (ravals inclosos), això fa que, com a la resta de la ciutat, a la parròquia de Sant Jaume es comencen a ocupar horts interiors, patis o solars, murs del Castell i zones al voltat de les fortificacions de caràcter comunal, i com no en alçat. Al mapa ja se poden observar diferents carrers que han conviscut entre nosaltres fins fa ven poc, com son: carrer de Sant Josep, carrer i plaça Maçana, carrer Llarg de Sant Jaume, l’Aldea...


Al plànol realitzat per Beltri als finals del XIX, trobem una voluntat clara de simplificar la trama urbana per a fer-la més entenedora i diferencia en colors aquells sectors d’eixample, que encara no estaven construïts, a més de situar per primer cop tots els noms dels carrers del barri. Per a altre moment deixarem la construcció de l’escorxador i els terrenys guanyats al riu que modificaran la part est del barri.

La ciutat fins la contemporaneïtat va ser una plaça forta, és a dir una ciutat estratègica. Un cop perduda aquesta visió militar que va implicar la pèrdua de muralles i la creació d’eixamples i la renovació de gran part del casat. En el cas de Sant Jaume aquestes transformacions (a part de l’enderroc de la muralla), les obres van de la mà dels particulars: amb la remodelació de façanes i augment de l’altura dels edificis, és a dir, l’Ajuntament en aquesta època sols planteja un eixample per a urbanitzar l’esplanada de Remolins, però no reordena la trama urbana de Sant Jaume, la qual cosa indica que el barri continua sent ocupat per un sector humil, obrer i treballador de la societat, mentre que la burgesia va ocupant altres espais de la ciutat com és l’eixample del Temple.

Llavors com ha conclusió, dir que aquest sector és un dels més antics de la ciutat, segurament des de la Dertusa romana i que mostra encara avui en dia una evolució urbanística amb una trama urbana al voltant del carrer Sant Jaume i Santa Anna dels S. XII i al S. XVII, contrastant amb la part alta del barri on es mostra una trama més propera amb el temps S.XVIII i XIX, com a resultat del boom demogràfic de la ciutat. Una llesca de terra que durant molt de temps va mantenir una identitat pròpia i diferència del sector tant proper com era el de la Seu.


A l’actualitat el barri es mostra parcialment enderrocat a causa del abandonament progressiu dels habitatges, ja que molts d’ells no és van anar ajustant-se a les modernitats i comoditats, i per l’ocupació il·legal i la falta de inversió per part del municipi en aquest espai tant històric. Uns enderrocs que intenten esponjar i sanejar el barri, i amb això estem Sant Jaume actualment és un dels grans solars que té la ciutat vella. Aquest plànol tant modern de no fa més de 10 anys, ja és com els altres: representa una realitat que ha desaparegut amb el pas del temps.


Per saber-ne més:
BAILA i PALLARÉS, Miquel A., La ciutat de Tortosa. Evolució de l’espai urbà, Ed.
Antinea, Vinaròs, 1999.
VIDAL, Jacobo, Les muralles de Tortosa a l’Edat Mitjana, Tortosa, 2007.
VIDAL, Jacobo, Les obres de la ciutat. L’activitat constructiva de la Universitat de
Tortosa a la baixa edat mitjana, Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.
Font de la vista de Siur de Beaulieu, Institut Cartogràfic de Catalunya.

Pujada a la Suda


Postal turística dels anys 60. 

Accés al Castell de la Suda. No visible a la foto, però tot just després del revolt descrit, hi ha l'única necròpolis àrab de Catalunya a cel obert.

El Teatre del Balneari

El teatre del Balneari del Porcar, venia a completar unes instal·lacions que es van inaugurar el a l’últim quart de segle XIX, propietat de Manuel Porcar i Tió (empresari i polític, 1840/1918). Espais que demandava la burgesia on passar temps d’esplai i esbarjo, on fer vida social i comercial en comú, sent els causants dels inicis turístics i de l’estiueig arreu del país. Amb la declaració d’utilitat pública (1892) de les aigües de Remolins, el centre agafa un reconeixement sanitari i serveix com a garantia de les seves aigües.

La ciutat en aquella època vivia una bon moment tant econòmic com social, amb l’obertura eixamples, renovació de casats, arribada del ferrocarril, vapors a l’Ebre, construcció del Mercat, empedrats i clavegueres... Tot i així l’empenta de la ciutat que produïa la indústria incipient i el gran nombre de població, quedava tocada de mort el 1833/34 en deixar a Tortosa fora de la divisió provincial, en favor de Tarragona. En quant als espais de lleure, com hem comentat, la societat de la ciutat de l’Ebre disposava d’ells com en qualsevol altra ciutat de l’Estat: teatres, liceus, cafès, casinos, plaça de bous,... 

A la següent imatge d'Àngel Toldrà es veu la terrassa i l'edifici que va ocupar el Teatre i darrere travessant l'Esplanada de Remolins la Plaça de Bous.


El teatre del Balneari venia a sumar-se a diferents espais de lleure que ja disposava la ciutat, com el Teatre Principal, a El Orden 18/05/1890 es publica: El establecimiento balneario de la Esperanza, cuyas aguas adquieren cada día mayor crédito, va a ser dotado de un teatro: para recreo y distracción de los bañistas que se proponen venir a Tortosa el próximo verano y esparcimiento de los vecinos de esta Ciudad. El ingeniero Godó, persona peritísima que dirigió la construcción de los edificios de la Exposición de Barcelona, está haciendo ahora los planos y será el encargado de dirigir la obra. Es probable que el próximo jueves pasen a esta nuestro apreciado y querido amigo Sr. Porcar, dueño del establecimiento y el ingeniero Sr. Godó, para que pueda inspeccionar los espaciosos y desahogados sitios donde ha de levantarse el edificio y fijar su situación. Muy plausible es el propósito del señor Porcar de dotar a Tortosa de un buen teatro de verano, pues la experiencia ha demostrado la afición decidida de este vecindario a las representaciones teatrales…

En quant a l’emplaçament del mateix, avui en dia encara es conserva el marge que es va construir per aplanar el terreny i que va donar espai a la creació de la terrassa del Teatre, actualment hi ha una pista esportiva.

Al llarg de la seva història hi trobem diferents tipologies de representacions la majoria d’elles són Sarsueles, altres obres de teatre com el Don Juan de Zorrilla, òpera, concerts, nits de ball, números còmics, i altres actes relacionats amb la vida social de la ciutat. Tot i així també i tenia cabuda altres actes, com conferències a càrrec de Marcel·lí Domingo, ja entrats els anys 30.


Però per a conèixer com era per dins aquell teatre ens pararem en aquesta fotografia que es publicà a La Hormiga de Oro, del any 1910. Una publicació editada a Barcelona amb un fort caràcter conservador i religiós. Un teatre amb una cabuda considerable amb platea, palcs i galliner.

L’EDUCACIÓ ARA FA CENT ANYS.

La notícia que portava aquest titular “Sigue la protesta contra la enseñanza laica”, explica que els parlaments van tenir lloc el diumenge de Rams, amb una concurrència majoritària de “distinguidas damas” com a protesta de la reobertura dels centres d’ensenyança laics. A l’acte es llegeixen diferents telegrames, sent com no el més aplaudit un enviat pel Papa. Els discursos protagonitzats per diferents autoritats de l’època com un tal Simó (cap regionalista de València) relaten que tenien un fort caràcter patriòtic i religiós. Finalment la notícia publicada el 02/04/1910 es remata amb un: Tortosa se asocia al movimiento de protesta y proclamó que no se atenta impunemente contra Dios y contra la patria.”

Vist així no pot quedar inclosa la notícia o pot semblar un acte aïllat i purament local, però no és així. Cal situar-nos a la Restauració un període que portarà estabilitat aparent, ja que les bases socials de l’estat a inicis del segle XX van ser prou inestables i per tant plenes de controvèrsies, ideals, esperances i neguits. La laïcitat a l’escola va sorgir a França, dins de la Il·lustració, i a Espanya no la trobarem fins al segle que tractem i sempre proposada pels lliberals. L’alternança al poder per part de conservadors i liberals va fer que la controvèrsia anés agafant pes, fins als anys 30 on altre personatge de la ciutat dins la República promourà una escola estatal única publica i laica: Marcel·lí Domingo.

Però bé, ens centrarem en els anys de la notícia, l’estat té grans privilegiats com són els terratinents, part de la noblesa, les cúpules de l’exercit, la burgesia i com no l’Església. No és un panorama fàcil on portar reformes sense que aquets elements posen en moviment tota la seva maquinària, tot així cal destacar figures al món escolar i català com va ser Ferrer i Guardia i la seva Escola Moderna, escoles que van ser clausurades al 1909 arran de la Setmana Tràgica i afusellat el seu creador per instigador de la mateixa. I és aquí on cal englobar la notícia que tractem, ja que tot just un mes més tard i després de la brutal repressió els Prelados envien una carta al Consell de Ministres en contra de les escoles laiques, i engeguen una forta campanya catòlica arreu de l’Estat, per què? Doncs perquè el Rei (Alfons XIII) alarmat per les conseqüències que pot portar la brutal repressió destitueix a Maura i posa al seu lloc al liberal Segismundo Moret i tornen a reobrir totes les escoles clausurades.


Cap el 1912 tornem a trobar notícies referents a l’educació i el teatre, altra vegada lloc de posada de gala per aquets actes, tot i així té un grau més inofensiu però amb els mateixos fins publicitaris. “Certamen catequístico en Doctrina en lengua catalana, 15/06/1912. Los niños José Calvet y Josefa Noguerón que han obtenido respectivamente los primeros premios en el Concurso de Catecismo: Vista parcial del Teatro del Balneario el día de la distribución de premios.” Són unes petites mostres del que va ser un teatre, ja no sols d'estiueig sinó d’ús social per la ciutadania de Tortosa.

 Amb el tancament de les instal·lacions, compravendes amb l’Ajuntament i l’empresa Aceites Porcar SA dels terrenys entre altres; el de la Plaça de Bous (1947), l’abandonament i la seva fragmentació a més de la pèrdua de valor de la zona de Remolins a favor d'altres indrets de la ciutat, els espais van anar degradant-se. L’Ajuntament de la dictadura al 1979 va considerar oportú convertir-lo en aparcaments i no fa tant es va plantejar l’actual alcalde d’enderrocar la part que resta per convertir-ho en habitatges!! Finalment l’edifici es va salvar de la piqueta, gràcies a l’acció ciutadana, a Patrimoni de la Generalitat, als Amics dels Castells i al partit d’Iniciativa a l’Ajuntament.

Vista nord de Tortosa. Remolins.




1. Zona de Remolins que es correspon al Call Nou.
2. Torre del Balneari.
3. Plaça de Bous (1848/1940).
4. Teatre del Balneari.
5. Terrassa del teatre del Balneari d’EnPorcar.
6. Fàbrica de rajoles d’Anguera, (1882/1908).
7. L’esplanada de Remolins.
8. Carrer Major de Remolins.
9. Zona Remolins que es correspon al Call Vell.
10. Fortí de Tenasses.
11. Muralles de la Suda.
12. Actual Passeig de Ronda i baluard de les Bruixes.
14. Carrer Major de Sant Jaume.


Postal editada per Fototípia Thomas, a finals de segle XIX inicis del XX.

Lo Riu “deslumbrante y fantástico”. La festa veneciana


Des del bloc parlem de la història, de llocs, d’espais, de tradicions, de persones, d’alguna manera amb els suports gràfics i les fotos tothom, amb un enfocament més o menys antropològic, pot comentar-les, analitzar-les, fer-les seves i així entendre la ciutat, la SEVA ciutat. Reafirmant l’estima per el seu voltant i fomentar el respecte pel seu patrimoni.

Si us feixeu amb les etiquetes que acompanyen les nostres publicacions la més destacada és RIU EBRE, això vol dir que el riu està present a 72 entrades de 350 que portem publicades.

En aquesta entrada el que s’intenta fer és: posar de manifest com de lligat estava el riu a la ciutat i com el mateix era el protagonista de tants i tants actes, sobretot festius. I com la ciutat sorprenentment l’ha anat abandonat, deixant que l’eix cultural-comercial de la ciutat passi a ser una mena de claveguera molt gran, on acumular entre altres perles: escultures feixistes.

Llavors el que pretenem és posar de manifest cap a la ciutadania com lo riu, i d’això no fa tant, estava viu, però ja no sols per al que respecta al seu cabdal, sinó al seu vincle amb la gent i la seva vida quotidiana.

La FESTA VENECIANA, va ser uns dels actes més destacats d’unes festes tant populars com religioses: LA CINTA. Nosaltres per a il·lustrar el cas ens centrarem a l’any 1899, on es fa constar amb prou ressonància a la premsa de la ciutat. Al Correo de Tortosa del 19/08/1899 surt aquest breu parlant d’ella: “Hemos recibido de la Comisión de festejos a Nuestra Patrona Virgen de la Cinta, atenta invitación para assistir a la fiesta veneciana que se celebrarà en el Ebro el dia 5 del próximo Setiembre”. La festa en qüestió era passar la tarda al riu, en alguns dels programes es cita a la gent a les 16:30, les embarcacions i barquetes circulaven entre el Pont de l’Estat i el Pont del Ferrocarril fins al vespre on en la foscor feien lluir les seves millors gales i posteriorment, seguint els programes, es llançava un castell de focs. El fet era simple, s’engrescava a les associacions a fer les seves barcasses les més elegants. El 29 d’agost a La Verdad diu: “Será hermosísima y jamas soñada. Se trabaja en todos los casinos. Se han constituido asociaciones particulares todo para darle una brillantez inusitada”. La crònica continua i l’Ajuntament li demana al Bisbe: “que ilumine la fachada que mira al Ebro el dia de dicha fiesta”. Res no queda per estudiar i per programar, per fer de la festa una cosa realment grandiosa i bonica. “La iluminación de este soberbio edificio municipal (parla del Mercat) se llevarà a cabo con todo el gusto que reclaman nuestras fiesta. La fachada del Ebro ostentarà elegante iluminación el dia de la fiesta veneciana”, tot i així no sols queda constància de l’engalanat del edificis municipals sinó que “se ruega a todos los dueños de cases inmediatas al Ebro se sirvan il·luminar sus fachadas la noche veneciana, a fin de que Tortosa presente un aspecto deslumbrante y fantástico”.

Llavors si es pensa, pot ser dramàtic; que la singularitat de la FESTA ja la teníem i l’hem perdut. Pot ser cal recuperar-la, no sols per l’acte, sinó també pel RIU, element essencial del nostre tarannà i patrimoni.


De la festa d’aquell any i de la fotografia, no podem deixar de transcriure la notícia que narra la vetllada veneciana el dia 8 de setembre del mateix any a La Verdad: "No hay duda ninguna que uno de los números más salientes del programa de festejos ha sido el de la fiesta veneciana verificada en el Ebro. Entre la multitud de barquichuelas adornadas destacábase una elegante góndola, proyecto del pintor Serveto, que, por su forma esbelta y condiciones artísticas mereció el aplauso de todos los concurrentes. La proa de la misma alzábase majestuosa dibujando un cuello de cisne, desde cuyo pico pendía un hermoso farol; en el centro de la embarcación lavantábase un lujosísimo templete con vistosos cortinajes al que servia de coronamiento una artística bóveda rematada por un hermoso pináculo de faroles japoneses. En cada una de las aristas de los arcos laterales figuraba en lado derecho el escudo de la linajuda casa de D. Diego de León cuyos blasones heráldicos los forman dos leones de oro, sosteniendo una cruz latina sobre un campo de gules, con una inscripción en el vértice de la base en que se lee lo siguiente: La muerte menos temida dá más vida. El escudo de la izquierda es el emblema humorístico de la tertulia artístico-excursionista El Hoyo cuya alegoría se compone de una máquina fotográfica, paletas, guitarras y la clásica bota de vino. Del arranque de los cuatro arcos destacase cuatro ménsulas doradas sosteniendo artísticas guirnaldas de farolillos que se entrecruzan con otras maravillosamente combinados entre el dosel y la proa del esquife. La popa de este la constituye una colosal concha dorada con rayos pintados, cuyos reflejos metálicos contribuyeron a darle un aspecto fantástico y encantador. La góndola apareció arrastrada por tres hermosos cisnes y rodeada por otros que surcaban graciosamente por las tranquillas aguas del rio, al cual sirven de marco las alegres riberas que lo bordean.


Lástima que en la orilla del Ebro no compareciera otro heraldo que, como Johengrin, en la famosa ópera de Wagner, despidiera a los cisnes con aquel canto tan tierno como melódico. Por su elegancia merece citarse también, una barca convertida en mariposa, libando el cáliz de la flor. El efecto de ésta hubiera sido sorprendente con mayor iluminación. Así y todo, hay que reconocer el gusto con que estaba adornada.
En el momento de empezar la fiesta se incendió la cornisa del espacioso comedor de una barca que representaba un restaurant flotante, el cual estaba admirablemente iluminado con catorce potentes fotos de gas acetileno y doscientos faroles de color y construido con el mayor gusto. Por esta causa no pudo concurrir en los primeros momentos, verificándolo más tarde y en los precisos instantes en que muchas de las embarcaciones se retiraban.
Otras de las que llamaron la atención pública fué, sin duda alguna, una colosal huevera con su correspondiente huevo que no dió el resultado apetecido motivando a su escasa iluminación.
La impresión de esta fiesta fué agradabilísima, pues el rio y las muchas barquichuelas que lo surcaban, con luces y faroles, contribuían al aspecto fantástico y esplendoroso de la velada que amenizó la banda del Regimiento de Almansa desde la barcaza anclada en el centro de ambas orillas. Nada habíamos dicho de la fiesta veneciana porque esperábamos la calificación del jurado cuyo fallo es el siguiente: Primer premio- La góndola con los cisnes. Segundo premio- La barca convertida en mariposa. Tercer premio- El salón-comedor. Cuarto premio- La huevera. El objeto de arte ofrecido por el Sr. Registrador D. Emilio Fernández y Luis a la barca mayor adornada, ha sido adjudicado a los propietarios de la góndola.
Los demás premios citados podrán recogerse la semana próxima en la secretaria de este Ayuntamiento”.

La festa arribarà a protagonitzar la portada d’un programa de Festes a l’any 1933 i tot!!


La foto de la gòndola Hoyos ha estat cedida pel grup de Facebook Baix Ebre i Montsià Antic, a l'igual que el programa de les festes 1900 publicat al Correo de Tortosa.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...