L'Ebre més romàntic

Le voyage pittoresque et historique de l’Espagne, d’Alexandre Laborde. Dividit en dues parts i publicat a París l’any 1806 i el 1820.
Al primer volum la primera part s’ocupava de Catalunya i la segona del País Valencià, al segon volum a la primera part surt Andalusia i a la segona Navarra, Aragó i Castella.
L’obra va acabar inacabada per manca de pressupost. Qui sap si després d'entrar a Tortosa per la Porta de l'Escorxador, no van travessar el riu per el Pont de Barques en direcció a València i llavors va ser quan van fer el dibuix del Castell d’Amposta.


Dibuix que va realitzar Jacques Moulinier. Una vista d’unes runes, on l’home i la seva activitat és insignificant davant la magnitud de la natura que l’envolta, com és el riu navegat per barques amb vela llatina i al fons desdibuixades les muntanyes.
Font de la imatge: Fototeca.cat

Jesús Pino Sech


Jesús Pino Sech: El 14 d'abril de 1916 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el militant anarcosindicalista Jesús Pino Sech. Amb 15 anys, l'1 de novembre de 1931, s'afilià en la Secció d'Alcohols, Vins i Cervesa del Sindicat del Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i en 1934 a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Tortosa. Arran de l'aixecament feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà voluntàriament com a milicià en la Columna Durruti. Després de l'ofensiva contrarevolucionària de les tropes comunistes d'Enrique Líster a l'Aragó i dels Fets de Maig de 1937, hagué de marxar de Tortosa cap a Barcelona fugint de la repressió stalinista. Ferit a les cames al front de l'Ebre, passà a França amb crosses durant la retirada de febrer de 1939. Després de ser operat a l'hospital de Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) fou internat al camp de concentració d'Agde (Llenguadoc-Rosselló, Occitània). Durant l'ocupació, l'1 de gener de 1942, fou enviat al 405è Grup de Treballadors Estrangers (GTE) a Maiçac (Llemosí, Occitània), enquadrat en la «Societat de Forces Motrius del Maronne», sota la matrícula 405.392. Més tard, el 22 de novembre d'aquell any, fou traslladat al 651è GTE a Ussac (Llemosí, Occitània), on restà fins al 21 de gener de 1943 després d'una esta al camp disciplinari de Saint Antoine de Briva (Llemosí, Occitània). El 27 de gener de 1943 fou enviat com a «treballador requerit per Alemanya» a Katowice (Polònia), però aconseguí fugir el 7 de febrer de 1944 i arribar al Llemosí. Després de la guerra continuà militant en la CNT de l'Exili i serà membre en diverses ocasions dels Comitès Regionals parisencs del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT. Jesús Pino Sech va morir el 21 de novembre de 1980 a Saint-Denis (Illa de França, França).

Informació extreta de: Estelnegre. Org i Anarcoefemerides


Finestral


Finestral gòtic, que donava llum al dormitori dels canonges de la seu de Tortosa. Pertany al congunt d'edificis de la canònica. Actualment i dins de l'exposició permanent de catedral hi podeu trobar el cadirat del cor de la catedral que va ser desmuntat de la nau central de la catedral i traslladat fins aquí després de la guerra civil.
La finiestra orientada cap al migjorn, la podeu vore des de la plaça de l'Olivera.

La Plaça del Paiolet


Plaça del Paiolet.
Riuada del 1961.
Fotografia enviada per Josep Maria Faiges Albiol.


La plaça com la coneixem actualment, sembla que sempre fos així, un espai obert vora riu, però no, les barrancades i les riuades com a elements naturals i els bombardejos i accions humanes han fet que la zona del Paiolet quedes totalment transformada. A la foto podem vore el carrer Canvis, el carrer del Bisbe Aznar (anterior Plaça Nova) i el carrer de Sant Roc que en època medieval corresponia al carrer dels Sabaters. Durant la Guerra Civil la proximitat dels ponts de la Cinta i l’Estat, va fer que fos una de les zones més castigades pels bombardejos amb l’ensorrament dels edificis més pròxims al riu i que actualment donen lloc a la plaça, ja que abans els carrers eren barrats per cases que configuraven la façana fluvial des de l’època medieval, testimoni d’això són les arcades gòtiques que resten ocultes a la Vall i que sostenien la Peixateria. La fotografia dels 60 tampoc mostra cap indici del pas provisional que es va bastir durant la postguerra i que unia el carrer Bisbe Aznar amb Ferreries, ara apareix l’ombra del nou pont de l’Estat estrenat l’any 1942.
Les barrancades també van fer que la zona quedes ben canviada, la del 1874 va ensorrar la capella de San Roc al cap del carrer homònim i de gran devoció a l’època, aquesta capella donava l’eixida al riba-rec: el moll on ancoraven bucs i llaüts, aquest riba-rec va crear un carrer vora riu que es va dir Baranda del Ebro (antecessor de l’actual rambla) i passava per davant de l’església del Roser fins al Palau Oliver de Boteller. Una vegada esborrada del mapa la capella es construiria l’embarcador de Sant Roc, unes escales que baixaven fins al riu, per facilitar la càrrega i descàrrega del vaixells tant de mercaderies com de passatgers. Així que res queda, la construcció de la Rambla Felip Pedrell per a facilitar el trànsit rodat modern no sols modificà la zona del Paiolet, sinó tota la façana fluvial de la ciutat.

La publicitat i el Nadal




Comerços i publicitat referent a les dates del Nadal a la primera part de la dècada del anys 30, publicada a la premsa local.

Entrada baix pal·li


Any 1926, Félix Bilbao Ugarriza enfila escales de la Catedral baix pal·li, deixant el carrer Croera i el Palau Episcoal a la seva esquena, serà bisbe fins l'any 1943.

La Casa Vericat i els magatzems El Ebro

El solar que va crear la Llotja al ser traslladada al Parc, va propiciar la creació de nous edificis a la dècada dels anys 30, com va ser la Casa Vericat. Des del 1848 la Llotja va ser Govern Militar i magatzem de material militar, el seu abandonament i fragmentació quasi va fer que fos destruïda, però l’Ajuntament i la Generalitat van fer que es traslladés pedra per pedra a l’any 1932.



Fotografia enviada per Joan Otero.

Del solar restant i davant del Mercat configurant fins a l’actualitat la Plaça de la Pau, s’aixecarà la Casa Vericat d’estil noucentista, un edifici destinat a baixos comercials i habitatges, que ennoblia la zona.



A l’any 1935 s’inaugurava amb una certa ressonància als mitjans de comunicació locals, els Almacenes El Ebro, que es traslladaven d’altre local situat al carrer Cervantes, n2.


L’època daurada d’aquets magatzems comercials durarà poc, ja que la Guerra Civil truncarà tota la vida, tant civil com comercial. Dels anys 35/37 són els anuncis trobats a la premsa local i la fotografia de l’entrada principal, on es pot veure la importància que tenien els magatzems per la quantitat de productes tèxtils que es venien, tal vegada seguint l’estela d’altres magatzems populars de l’època com van ser El Siglo o Els Jorba.


Durant la guerra el riu va fer de línea de front i la ciutat que va quedar dividida en dues parts, va ser brutalment bombardejada per l’aviació feixista, les imatges de la casa Vericat i dels magatzems El Ebro, amb imponents forats a la façana, tot cremat i amb els aparadors rebentats estan extretes d’un noticiari de la British Pathé, que mostra en quin estat va quedar la ciutat i l’edifici en qüestió.

La casa encara resta en peus, així que va ser restaurada, encara que actualment mostra un aspecte degradat, a l’espera d’una més que merescuda restauració i posada en valor.

Carros i tartanes al Mercat



El Mercat en plena activitat, envoltat de carros, tartanes i traginers que s'ajunten en grups per xarrar a l'espera d'un encàrrec o passatgers a la Plaça de la Pau. Fotografia de mitjans de S.XX.
Postal d'edicions Arribas.

La Casa de les Torretes

La casa situada a la cantonada entre el Carrer Cervantes i el de Ramon Berenguer IV, va ser promoguda per Máximo Fernández i es va dir Villa Mercedes, la casa d'habitatges va ser dissenyada per l'arquitecte August Font i Carreras de Barcelona, a finals del XIX i principis del S.XX


Aquesta va ser la seva imatge inicial abans de la guerra amb les dues cupuletes dalt de les torres donant una imatge medievalista tant de moda a l'època, i queda clar el per què la gent li va començar a dir la Casa de les Torretes, nom que perdura fins a l'actualitat.

La següent foto és dels anys quaranta, a la postguerra. La casa en qüestió resta completament alterada, tal vegada per els danys soferts als bombardejos, es supremeixen les cúpules, desapareix el jardinet d'accès a la casa i als baixos es pot lleguir un "Todo por la patria", la Guàrdia Civil va intal·lar allà el seu quarter.


Actualment la casa resta més modificada: els temps comercials no permeten jardins i al seu lloc ara hi ha baixos comercials i l'entrada de la casa s'ha traslladat al lateral del carrer Cervantes, se li afegeix un pis més restant importància a les torres i al cos central de la façana es substitueixen les finestres per balcons, perdent la façana vigor i perspectiva.

Fotografies enviades per Joan Ramírez.

El riu per l'Avinguda




Riuada del 1961.
Avinguda de la Generalitat, vista des dels terrats i a nivell de l'aigua. Amb els comerços de l'època que molts encara perduren.

Fotografies enviades per Josep Maria Faiges Albiol.

Mur de contenció




Construcció del mur de contenció del riu Ebre al marge dret, mur que unificà la riba de Ferreries i va actulaitzar el Passeig de l'Ebre.
Imatges de la segona meitat de la dècada dels 40.

Enviades per Jordi Costea Balagué.

Pujada del riu



Riuada del 61.
Dos imatges de la pujada del riu, la primera des del Pont de l'Estat i la segon des de la zona del Palau Episcopal.
Fotografies de la família Roca, recopilades i enviades per Michel i Joan Otero.

Cap al front.


Fila de l'exèrcit rebel que es creua amb un pagués i unes xiquetes, anant cap al front de la Batalla de l'Ebre. Fotografia de Guglielmo Sandri.
Camí de les Valls 1938, Arnes.

Temps de parlaments.


Parlament de Marcel•lí Domingo a la plaça de la República, (amb la proclamació de la segona república d’Espanya va canviar el nom i va deixar de ser d’Alfons XII). La foto de l’any 1931 retrata la plaça als seus inicis, al centre l’estàtua de Ros de Medrano (datada al 1928 i destruïda durant la guerra) i al fons l’edifici del Teatre Principal que va començar a bastir-se per la dècada del 8o del segle XIX, l’edifici després d’un incendi serà enderrocat i al seu lloc es construirà el Cinema Coliseum, actualment un bloc de pisos.
La quantitat de gent que es va congregar a l’acte que es feia al Teatre Principal, va obligar a improvisar altaveus a la plaça, representant el gran entusiasme dels primers temps de l’ideari republicà en la societat i al ser Tortosa sobretot per l’ideari marcel•lí.

El mercat i la riuada del 61



Riuada del 61.
Fotografies del mercat, enviades per Joan Ramírez. La segona presa des del passatge que dóna a la plaça d'Espanya on està l'actual Ajuntament.

Quatre Camins


Riuada del 61.
Benzinera de quatre camins, actual plaça Corona d'Aragó, al barri de Ferreries.
Fotografia cedida per Estació de Servei Quatre Camins.

Fotografia pintada i el Cuplé


Retrat de Francisca Homedes coneguda com la “Cachorra”, muller de Joan Bonfill “el Batina”. Fotografia pintada realitzada per Ramon Andreu cap al 1915, a l'estudi del carrer d’En Carbó, al dors de moltes de les seves fotografies s’anunciava dient “se retrata con luz natural y electrica”.

A la foto de la Cachorra enviada per Joan Otero ho veiem: com va voler al retratar-se, destacar-se pintant el seu vestit de blau i el fons per donar-li un aspecte més natural. Potser ella o el fotògraf ho vam fer per influència de la moda i els espectacles de l’època com van ser els cuplés i les cupletistes.



Retrat de la Goya.

Pintar les fotografies va ser un fet des de l’inici de la tècnica fotogràfica i es fa per influència de la pintura, sobretot en retrats i en aquelles imatges que mostren móns exòtics i llunyans, després el fet de pintar la fotografia passarà al món publicitari, per fer la imatge més propera, sensual i atractiva ja que aquest mitjà passa a ser de masses. Espectacles i cupletistes van ser un exemple de la foto pintada com reclam publicitari.


Retall de premsa de El Tiempo del 22/08/1914.

El cuplé era un estil de música lleuger i popular, amb monòlegs fets majoritàriament per a dones amb un caràcter grotesc i picar. Amb la Goya cap al 1911 passa a ser un espectacle de varietats i per a tots els públics, després de la guerra civil aquets espectacles com les Revistes dels anys 30 on destaca la Bella Dorita quedaran prohibits i hauran d'adaptar-se a les censures del règim feixista.


En quant a les artistes destaquen la Fornarina, va ser la primera en arribar a la glòria, era hereva de la Goya, va destacar per la seva sofisticació i importar estils de Paris, a més de interpretar sovint en francès.
A l’època daurada i destaquen altres dues figures com van ser la gran Raquel Meller (que també va actuar al Teatre Principal de Tortosa) i la seva rival que representava el més cañí Pastora Imperio moltes vegades més decantada cap a la copla.


Retrats de Raquel Meller i Pastora Imperio, respectivament.

Temps de parlaments.




Fotografies enviades per Joan Ramírez.

La plaça de bous plena fins la bandera, són els anys 2o i Ramon Borrell i Codorniu cobreix l’acte fent aquestes fotos, les quals encara es conserva la placa de vidre a l’arxiu de Tortosa. Es tracta d’un parlament d’un partit tradicionalista/conservador per la presència de capellans, per la indumentària,... Pel moment encara no s’ha pogut concretar ni el partit, ni la data de l’acte ja que eren molt corrents a l’època.
Les fotos són molt més interessants i no sols pel fet de retratar l’acte que també, interessant es veure els fanals que pengen al mig de la plaça, el lloc destinat als músics, una taula destinada per als periodistes: tots escrivint, la tarima plena de gent. Observar la proporció de l’edifici o com la gent als terrats de les cases atén a l’acte.

L'Hort del Vicari.


Riuada del 1961, a la zona de l'Hort del Vicari a Remolins.
Fotografia de la família Roca, enviades i recopilades per Michel i Joan Otero.

Lo Valent


Retrat d'un patró de llaüt de Tivenys, lo tio Lilo també conegut per lo Valent.
Gràcies a Cisco Pinyol Antó, per deixar-nos publicar-la, ja que aquesta foto a més de retratar al personatge, retrata una forma de vestir, de viure i treballar al riu. El contingut i la transcripció de l'escrit que va fer Enric Bayerri el podeu llegir a El tio Lilo, del bloc Històries i Tradicions de Tivenys.



Detalls de les espardenyes, les calces anusades al calçó i per damunt els saragüells, l'orla del llagut, la blusa ratllada i la ma aferrada a l'arjau, l'armilla i els caps de la nau.

Pont del Ferrocarril


Fotografia enviada per Jordi Costea Balagué.

El pont del ferrocarril va començar a projectar-se cap el 1865, però no va ser finalitzat fins al 1868, cobria uns 224m sobre columnes d'estil dòric de formigó i revestides de planxes metàl·liques.
La fotografia esta presa des del Camp de Tites on es situaven les drassanes en aquell moment, es pot veure trossos de fusta, bigues,... mentre que a la riba de Ferreries es pot veure tot ple de rais, fusta que baixava del Pirineu pel Segre.

Anatomia d'un llaüt

Llaüt o llagut segons el lloc o el parlant, eren les naus més correntes que transitaven el riu no fa tant de temps, eren unes naus allargades d’uns 20m d’eslora i de mànega uns 2m i podien transportar entre les 20 i les 40 tones, no tenien coberta i sols disposaven de dues cambres on guardar estris o guarir-se de l’oratge o per dormir.



Així doncs a partir d’aquesta fotografia he realitzat un dibuix per facilitar l’enteniment de les parts i a més per anar recuperant determinats mots que no fa gaire eren ben corrents a la nostra ciutat i territori.



La quilla (1) és la peça de fusta que talla l’aigua i va de proa a popa i sobre ella es munta la carcassa del buc, la galta(2) era el lloc on es pintava el nom del llaüt a proa, els bitons(3) són les fustes on amarrar caps. Els taulons de remar (4) eren mòbils, sols es posaven si calia remar. La perxa (5) resta al buc, ja que no calia usar-la i acompanya l’arbre i el banc d’arbrar (6), ja que sembla que el llagut va a favor de la corrent i no necessita de veles. El buc (7) era el cos principal de la nau sense arbres ni les eixàrcies, a la part del mig es situa el banc central (8) és un banc que serveix per a reforçar el buc, a més de seient, té un forat per on passar l’arbre i encastar-lo en la part inferior (ungla) en la primola: que és on descansa l’arbre i està subjectada als medisos. El corral i la mula/matxo (9) i (10), és el lloc on es situava l’animal quant no sirgava, el dalí (11) era un bastó més gros que les perxes i servia per obrir camí trencant branques al riu o temptejar el fons del riu, el daliner es situava a proa i es recolzava en ella per fer més força i ajudar a avançar el llaüt. A la part de popa la cambra (12) lloc reservat per al patró (15) de la nau on poder guardar les seves coses o dormir, l’arjau (14) és la peça horitzontal que facilita el moviment del timó i a la coberta els caps (13) que són el nom que reben totes les cordes de la nau. Els homes que treballen a bord són els peons (16) i acaten les ordres del patró. En aquest cas remen, subjectant els rems (18) a els escàlems (17), peces de fusta per subjectar els rems situats a la part superior de l’orla (19) que és la barana de la nau. Altra vegada a proa hi trobem la sama (21) era el lloc on dormien els peons i guardar altres estris com per exemple els de cuina, a la coberta d’aquesta la sègula o sirga (20) corda llarga que servia per sirgar: estirar l’embarcació contra corrent.

Les drassanes de Titets

Les drassanes a la ciutat dóna per a unes quantes pàgines, des de l’època romana on ja es pressuposen, fins a l’actualitat on l’activitat és totalment inexistent. La seva situació canviant al llarg de la història ens fa parar al Camp de Titets.

De com serien unes drassanes fluvials al S. XIX, fa una bona descripció Jesús Moncada al seu Camí de Sirga: “Els calafats pencaren de valent a les drassanes, món embadalidor i amarat de misteri, amb fumeres, aroma de fusta i fortors de brea, on la duien a veure el vaixell que, a la primeria, li semblava el costellam d’una bèstia enorme i esfereïdora. En visites successives observà com anava agafant forma, com l’equipaven amb els paraments, com l’Aleix de Segarra pintava el nom d’ella amb carmí a les galtes de proa...”


I més o menys també és el que podem veure a la fotografia de Bonaventura Masdeu, unes drassanes fluvials encarregades de construir i reparar a Tortosa gran part de les naus que circulaven per l’Ebre i la costa propera. Unes drassanes a l’aire lliure, ben atapeïdes, de casetes i barraques taller dels mestres d’aixa, d’estructures i paraments constructius i la no gens menyspreable xifra de set costellams visibles de vaixells.

El Camp de Titets és el lloc on s’ubiquen les drassanes de Tortosa durant el S. XIX, ja que el lloc on van estar durant tota l’edat mitjana i fins als mitjans del S.XIX , comença a ser ocupat per espais per a la ciutadania, com va ser el Passeig de Ribera cap als 1840 i posteriorment el Mercat Central cap als 1870.


Al plànol de la ciutat dibuixat per la Brigada Topogràfica al 1871, queden plasmades vora riu una vegada traspassat el pont del ferrocarril, al costat de l’incipient Parc municipal, amb un total d’una vintena de construccions que fan referència als tallers i barraques dels calafats, cap al 1884 van desaparèixer de la zona, ja que l’Ajuntament va preferir expropiar els terrenys per a configurar l’actual Parc municipal. Al llibre de Baila sobre l’evolució de l’espai urbà de Tortosa fa aquesta ressenya: “es construïen llaguts, embarcacions auxiliars i de pesca; d’aquesta indústria naval vivia molta gent: calafats, filadors, ferrers,clavetaires, serradors de llarg, fusters, pintors, camàlics,etc. A més, el quitrà es continuava fent a la casota, que havia estat destruïda en la guerra del francès, però construïda l’any 1826; aquesta indústria de betums per a les embarcacions va ser florent, fins que la introducció del vapor i dels bucs de ferro la farien caure.”

Així que les drassanes altre cop van ser desplaçades per la ciutat i les properes es situarien a l’altra riba del riu, d’on per exemple sortirà el Vapor Anita a la dècada dels anys 10 del S.XX, va ser construït íntegrament a Tortosa en cinc mesos, als tallers Sales, foneria situada a l’actual barri de Ferreries.

La navegació a l'Ebre català

Postal editada per Fototípia Thomas a inici del S.XX

La navegació a l’Ebre calatà es feia principalment en llaguts. Embarcacions que podien transportar fins quaranta tones i que d’una manera o altra van lligar la vida econòmica i social de totes les Terres de l’Ebre, fent del riu una via de comunicació i de transport de cereals, arròs, fusta, carbó i passatgers fins aproximadament el 1967 amb la construcció de l’embassament de Riba-roja i l’aparició d’altres mitjans de transport terrestres com el tren o els camions i la popularització dels cotxes. A més dels llaguts hi havia altres embarcacions com les muletes que podien carregar dues tones o més, fins les de més pes com eren les barcasses.


La navegació a vela pel riu sols era possible si bufava el vent (Garbí), si no calia sirgar, és a dir, el peó o animal amb l’ajuda d’una sègula o sirga (corda per sirgar) tirava de l’embarcació per a poder remuntar el riu, al contrari sols calia dominar correctament la corrent del riu, des de l’embarcació s’ajudava aquesta acció amb la perxa, per comprovar el calat del riu i anar trencant rames, els rems servien per a corregir la direcció, aquests dos últims quan es baixava el riu també s’utilitzaven per a portar el llagut fins a la corrent i mantenir la direcció correcta.
Si bufava la garbinada calia plantar l’arbre (màstil del llaüt) de gran alçada i tirat cap endavant subjectat per l’alcafan i el senal, era mòbil i tenia bossells per on passar les cordes i lligar les veles llatines quadrades, solien ser dues: la de dalt més petita i penjada del penó menut anomenada gàbia i la penjada del penó gran dita trau. El timó estava composat per l’arjau, peça horitzontal que servia per a moure’l i d’altres com l’agulla i agullot que unien els recassos i la mare. En quant a la nau destacar els bitons que eren peces verticals per amarrar caps i la soleta que cobria l’orla de l’embarcació.



Ampliació amb nomenclatura, de la postal de fototípia Thomas.

1-Arbre, 2-Penó Menut, 3-Gàbia, 4-Penó Gran, 5-Trau, 6-Alcafan, 7-Senal, 8-Patró, 9-Arjau, 10-Agulla, 11-Agullot, 12-Soleta, 13-Peons, 14-Bitons, 15-Perxa, 16-Braç (cap que uneix la gàbia amb la nau), 17-Escota (cap que uneix el trau amb la nau).

Pas elevat de la via.


Riuada del 1961
Pas elevat de la via ferroviària Barcelona-València.

Imatge extreta del Museu Virtual 20m de Jorge Badía.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...