Caràcter destructiu



Avui us deixem fragment d’un article de Josep Bayerri i Raga publicat el 07/03/2010.

El patrimoni històric de Tortosa ha estat objecte d'agressions al llarg dels anys, però les que més dolen són les recents, quan formalment ja hi havia una cultura historicista, i els òrgans oficials estaven integrats per persones en teoria lletrades. El 1962, en adquirir la possessió dels terrenys d'Orleans, l'Ajuntament enderrocà les casernes de Sant Francesc, un edifici significatiu de l'arquitectura militar del segle XVIII; al seu solar es va projectar una urbanització de xalets i finalment es va construir l'hospital Verge de la Cinta, una decisió del tot inadequada, com s'ha demostrat al cap dels anys. El 1965 es va destruir el tram de muralla que unia les fortificacions del Sitjar amb el fort d'Orleans, molt malmès des de l'obertura de la carretera Simpàtica el 1894, però, en qualsevol cas, perceptible i recuperable; el 1966, en reconstruir-se l'església de Sant Blai, l'aleshores bisbe de Tortosa, Manuel Moll, va fer sortir a la força el delegat de Belles Arts que volia investigar unes restes arqueològiques aparegudes als fonaments; el 1967 la Diputació enderrocà el palau del baró de Purroy, amb un vestíbul i escales d'accés del segle XVII, per construir un bloc d'habitatges de nova planta amb l'edifici del Patronat, també enderrocat; el 1975 el que era president dels Cantaires de l'Ebre, amb la indiferència de l'Ajuntament, dinamità un tram de la muralla interior del Rastre del segle XV, per encabir-hi una pista de bàsquet que mai va funcionar; pocs anys després, el mateix personatge féu obres a les restes de la torre de la muralla exterior per habilitar-se un xalet; el 1979 l'Ajuntament autoritzà a convertir la sala d'actes del balneari de Porcar en aparcaments a la venda i, ara fa dos anys, fins i tot es va plantejar enderrocar tot el balneari per fer-hi habitatges; el 1984, en clausurar-se el cementiri vell, el regidor de l'àrea decidí abatre els arbres interiors que definien uns jardins de notable valor estètic i, alhora, cremar tots els arxius (la història dels enterraments esdevinguts des de 1844), perquè li semblaven «funeraris».
Parlant d'arxius, són ben recents les pèrdues dels arxius fotogràfics d'Escudé (amb una important col•lecció de plaques de vidre del segle XIX) i el de la família Ramos (amb negatius dels anys quaranta i cinquanta); i l'arxiu històric del Banc de Tortosa es va salvar gairebé de miracle. Tot plegat en la línia del que va succeir el 1902, quan empleats municipals van abocar al riu carretonades plenes de restes de ceràmica trobades al subsòl de la ciutat, que havia anat col•leccionant durant anys l'arquitecte Joan Abril per constituir el Museu de la Ilercavònia; el nou Ajuntament, dit liberal progressista, va considerar que allò era brossa.





Un desgavell patrimonial, potser també la destrucció de les cases de la catedral. Sols són quatre cases!!, però són patrimoni i testimoni de la ciutat. Tombar aquestes cases representa desfer la trama urbana de ciutat vella i perdre un tret medieval de la ciutat, com són les cases muralla. Així passaria a ser una agressió més importants al patrimoni de Tortosa. En principi suposa la desaparició del Carrer Croera, que és la via principal de la ciutat baix medieval, la que donava pas a la Vilanova i a tot el nord del territori del marge esquerre de l’Ebre. Paga la pena? Baix el meu punt de vista no. Una plaça per a què? Segurament Martí Abaria al 1625, arquitecte del projecte de la façana barroca, i Antoni Ferrer quan un segle més tard 1728/1757, va realitzar la portada actual, ja ho tenien present donar eixida al riu a una obra barroca, grandiosa i espectacular, dotar-la de perspectiva i profunditat, però avui en dia la façana està per concloure, falten les dues torres i el cos central, així doncs no precisa de profunditat. Per a la ciutat és més important mantenir l’únic tram de façana fluvial històric, que dotar de perspectiva a una obra tardobarroca, que aporta poques coses.
A més no volem una ciutat més turística, quin lloc millor de la ciutat per albergar botigues, restaurants, hotels, habitatges,... El govern de la ciutat hauria de ser conscient, de tot el que ha perdut la ciutat i ara no és pot permetre el luxe de tombar i tampoc de comprar habitatges amb diners públics per deixar-los abandonar, fins poder declarar-los en ruïna, sols posaré un exemple i és el: Cabanyal-Canyamelar de València, aquestes polítiques no són les adequades, les ciutats del S. XXI han de fer possible la rehabilitació, la reutilització i la consolidació social d’espais únics i peculiars.

Crear una plaça allí pot ser divertit, però és totalment inadmissible, mai ha hagut una plaça precedent i si es crea quedarà com un decorat, sense funcions socials, com una cosa falsa i sense trellat. Hem de ser CULTES i respectar l’entorn urbà. Per què no gastem els pressupostos en fer ponts per a vianants? En habitatges per a joves? En recol•locar en un lloc didàctic i explicatiu el monument feixista? En crear llocs de treball? En fer una ciutat viva, amb la seva idiosincràsia. Respectar els seus atributs i desenvolupar-los.
I posats a tombar per què no tombem també el Palau Episcopal? Sense ell la vista seria monumental, a més quedaria tot nou i polit, hi ha tècniques per desmuntar edificis i col•locar-los a altres llocs. Quin privilegi té el Palau, que no tinguin les cases dels ciutadans.

Si el traslladem podem fer un bon aparcament!!


Façana fluvial a finals del S.XIX

SIGUEM CONSCIENTS I RESPECTEM EL QUE ENS QUEDA, QUE NO ÉS MOLT

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...